El plor de la vinya
Ja hem entrat en la primavera, bé que encara faci un fred hivernal. Aquests dies inaugurals la saba nutrícia saturarà les arrels dels ceps i pujarà soca amunt fins a atènyer les redoltes. I aquestes, tot i ser de condició llenyosa, no podran contenir la llàgrima, que esclatarà: el cicle de la natura recomença. El flux de la sang transparent de la planta tornarà a entebeir el que semblava només fusta morta, i farà com si campanetes de joia dringuessin pertot, al camp. Un cop s’ha fet la llàgrima, ja neix el brot, que es tornarà pàmpol, i el cep es disposarà a florir i, més tard, a fruitar. En diem el plor de la vinya, d’aquest fenomen. Qui em va ensenyar aquesta expressió tan bonica va ser la senyora Paquita Ferrer, besàvia dels meus fills, que acaba de morir. Aquesta i moltes altres, que jo he recollit en llibres propis. I em va ensenyar què és la noblesa insubornable d’una ànima, la bellesa d’un cor.
Coneixia molt bé el món de pagès, tot i que va dedicar la part més substancial de la seva vida a una fàbrica de paper i a fer créixer una família, que va patir diversos revessos. Va ser una autèntica empresària en un temps en què no hi havia empresàries o, més ben dit, no se’ls reconeixia l’esforç amb aquest nom. Escarràs de feina, de jove s’emmirallà en el seu sogre, que va descobrir en ella una ànima bessona. La vaig conèixer un diumenge de novembre de l’any 1993, i de seguida va sorgir una entesa molt fonda entre tots dos. Ha estat una de les persones que més he admirat a la vida. En el seu últim llibre, La penúltima bondat, el filòsof Josep M. Esquirol reflexiona, entre altres qüestions, sobre la generositat. Jo puc dir que he tractat amb ben poques persones que, com ella, puguin exemplificar tan justament els valors més intrínsecament humans. La Paquita va emparar els seus amb devoció fins que la malaltia la’n va fer incapaç, i llavors va ser la família, la que va acompanyar-la.
Sempre he considerat que un ésser tan lluminós com ella era el millor regal que la vida podia fer als meus fills. El dia a dia a pagès, el conreu d’uns valors que a vegades no és fàcil de defensar. El de la tendresa, posem per cas. La recordaré sempre amb un pom de flors silvestres a les mans. Avui cull les flors immarcescibles de l’eternitat, potser aquells febles gallarets que tant li agradaven. Mentrestant, aquí baix ploren la vinya i tots els que la vam estimar.