Quina enganyifa de primavera!
Ahir va arribar la primavera amb molt poca gràcia i diverses neus. Ja va sent hora de desemmascarar aquesta estació prestigiada en la qual els poetes s’inflen a vendre llibres i els homes cursis a perseguir senyores amb mètodes lírics que la resta de l’any funcionen a mitges.
Tot el que es fa en nom de la primavera convida a l’escepticisme. No hi ha per on defensar aquesta estació tret del juny, quan acaba, la qual cosa confirma que estem davant una visita que només dona, com els nets als avis, dues alegries: una quan arriba –ahir ni això– i una altra quan se’n va. –Ha fet 95 primaveres! El que deia: molt de màrqueting. Una enganyifa perquè dit així, amb to jovial i primaveral, qualsevol diria que resulta més optimista complir 95 primaveres que 21 hiverns.
La ciutadania és il·lusa i l’hi perdona tot, a la primavera, començant per la propensió a justificar la seva inestabilitat meteorològica, tan perjudicial per al gremi de comerciants del tèxtil que ja llueixen als aparadors peces alegres amb aquesta porqueria de temps. No és que ells siguin optimistes: la primavera torna tocat del bolet a qualsevol i suscita expectatives desmesurades entre la població.
La primavera té molts admiradors, sobretot al camp. Com podria no tenir-ne si és tan rutinària la vida als pobles petits la resta de l’any? Que si les cireres apareixen, els rossinyols refilen i les orenetes volen. Sí, esclar. Quina obvietat. La vida dels agricultors és molt dura i com a revenja aquests senyors gallegen a la primavera dels seus coneixements i de dominar un argot que té com a principal objectiu blasmar el desinterès de la humanitat –més urbana que mai– per no distingir una alzina surera d’una alzina,
La prestigiosa primavera dona dues alegries, com els nets als avis: quan arriba –ahir, ni això– i quan se’n va
assumpte menor tret de pels qui viuen del negoci, subvencionat a tot Europa pels ingenus habitants de les ciutats que encara creiem que els pebrots de Padrón venen de Padrón i tots els pèsols verds del Maresme. I els nens, de París, amb una baguet sota el braç!
La principal gràcia que un li veu a la primavera és que ens aproxima a l’abric de l’estiu i a aquella transformació de les dones, que deixen enrere les peces, la moral i les introspeccions d’hivern i llueixen figura. Hi ha certes alegries que s’intueixen més que no es tenen, encara que parlar de faldilles curtes i escots alegres sigui avui terreny minat.
Jo me n’alegro pels poetes amb versos que esperen lectors i el gremi de meteoròlegs, club de sàdics que es delecta amb l’augment de l’audiència habitual en aquestes dates. S’han fixat en el somriure postcoital que llueixen davant els seus mapes? I la seva alegria quan anuncien un “temps variable” o “inestable”, feina que rematen encolomant a l’espectador del 2018 algun refrany del segle XIX sobre la primavera i les seves conyes?
Si no fos perquè la primavera la sang altera...