El bell i la bèstia

Quan vaig saber que, després d’anys de dificultats, s’estrenava l’adaptació fílmica de la novel·la La pell freda vaig pensar que la pel·lícula podria contenir una escena que no s’ha filmat gairebé mai: la que responia a les pàgines del llibre de Sánchez Piñol que descrivien minuciosament la relació sexual entre l’home que habitava l’illa i una amfíbia sorgida del mar. Aquesta escena pràcticament no tindria precedents en la història del cine, que ens ha acostumat a mostrar tota mena de variacions sobre els aparellaments amorosos i sexuals de la bella i la bèstia, però que no ens ha deixat mai veure el mateix en la situació invertida.

Malauradament, el film de La pell freda eludia aquesta dificultat, amb l’argument de preferir una el·lipsi que fes volar la imaginació. Una elusió que de fet venia a confirmar com impera el desig masculí en la mirada habitual del cinema sobre els cossos. És a dir, en una relació d’aquesta mena, la mirada fílmica descansa sobre el personatge masculí. I aquesta mirada no té cap inconvenient a identificar-se amb una bèstia que mira el cos d’una dona desitjada. En canvi, fer el contrari suposa una autèntica inversió del sistema habitual de representació, en el qual gairebé ningú s’hi vol ficar.

I sabent tot això, arriba La forma del agua. Per molt que es parli de la despesa per fer atractiu el personatge del monstre amfibi que viu la història d’amor i sexe amb la noia que el cuida, el que ha acabat fent Guillermo del Toro és incidir en el dispositiu de sempre, amb totes les variables romàntiques que s’hi vulgui posar. Quan la història visualment interessant de La forma del agua, des d’aquest punt de vista, hauria estat que s’invertissin els papers i fer, per una vegada, que el bell i la bèstia creessin un nou imaginari del cos

La relació sexual entre un bell i una bèstia en el cinema posaria en crisi la mirada dominant masculina

desitjat. Com a cineasta que no evita les dificultats dramatúrgiques, Guillermo del Toro seria capaç de fer-ho, però probablement ni ha pensat en aquesta possibilitat, cosa que és encara més reveladora.

El sistema de producció habitual del cinema, el comercial però també l’independent, poques vegades arrisca en les coses realment innovadores, capaces de trasbalsar les normes no escrites. El cinema majoritari busca l’empatia dels espectadors, i en aquest terreny, fins ara, és absolutament dominant la mirada del desig masculí. I la prova d’això és que la relació sexual entre un bell i una bèstia posa en crisi aquesta mirada dominant, perquè obliga a situar en un altre angle el punt de vista i el desig que comporta, i per tant furga en els motius d’aquesta interdicció.

Agnès Varda insisteix sovint que la gran renovació que les dones cineastes poden aportar és tornar a construir la mirada sobre els cossos, que el cine fet per homes ha consolidat com si no hi hagués alternativa. Com a mínim es tracta de serne conscients: el cinema es construeix no només a partir del que veiem sinó del que se’ns amaga, perquè la norma és invisible i és molt difícil de canviar. Però no és impossible, afortunadament.