Barroca Sara

Sara Blanch

Intèrprets: Sara Blanch, soprano; Vespres d’Arnadí, formació barroca Lloc i data: Auditori de la Pedrera (18/III/2018)

Era un esdeveniment important que mancava a la ciutat de Barcelona. Ara ja sí: un recital de la soprano Sara Blanch congrega un considerable nombre de seguidors de la soprano de les Terres de l’Ebre, que s’ha guanyat a còpia de distincions i èxits el renom que ja té, en plena joventut.

En aquesta ocasió, a més, ha fet conèixer una faceta menys coneguda de la seva notable carrera: el repertori barroc, amb àries de Händel i del repertori atribuït a Vivaldi, una tasca en què l’ha acompanyada l’exquisida formació barroca Vespres d’Arnadí, fundada ja fa uns quants anys per Dani Espasa i Pere Saragossa, el primer dels quals ha dut la direcció de l’esdeveniment des del clavecí amb la solvència i la musicalitat que l’han caracteritzat sempre.

La jove soprano de més projecció internacional, doncs, proposa, a través del seu registre únic i timbre flexible, un viatge pel barroc pel bel canto.

El grup de corda ha fet una tasca exemplar, i a l’escenari ha permès brillar la soprano, que ens ha ofert dos grups d’àries de Händel i de Vivaldi.

A la primera part ens ha cantat àries de Giulio Cesare ,de Rinaldo i d’Alcina (d’aquesta darrera, l’ària de Morgana Tornami a Vagheggiar) amb un bonic esplet de coloratura de molt alt nivell. A la segona part, Blanch s’ha mostrat encara més bona vivaldista que handeliana, amb un cant més alliberat de preocupacions tècniques i amb un timbre més clar i penetrant.

En aquesta segona part també hi ha hagut una brillant interpretació del motet vivaldià In furore justissimae irae, considerable per la seva complexitat vocal. A la primera part l’orquestra ha interpretat un ballo de l’òpera Agrippina, de Händel, i a la segona, un concert per a corda de Vivaldi.

Sorprèn que bastants dels assistents a la sessió aplaudissin fora d’hora en aquesta peça. L’èxit, però, ha estat rodó, i Sara Blanch ha afegit com a bis, com a regal a un públic entregat, la famosa ària Ombra mai fu ,de Xerxes, una ària dedicada a un arbre que a Pèrsia fa una ombra refrescant, tal com també ho ha estat la breu propina de la nostra cantant.