Totes les paraules del món
El primer que penso en entrar a l’atapeïda sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on es presenta el flamant
Llibre d’estil de La Vanguardia, és: i avui... qui corregirà el diari? Encapçalats per Magí Camps, el seu redactor en cap, bona part dels col·legues de la secció d’Edició, que vetllen pel bon ús de la llengua que emprem els periodistes –sempre, ai, amb les presses inherents a l’ofici– són allà, com al bateig d’un fill que tots han ajudat a néixer.
El fill, esclar, és el Llibre d’estil. A primera fila hi ha Ana Godó, editora de Libros de Vanguardia, que ha publicat l’obra. A la taula, el director del diari, Màrius Carol; la presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, Teresa Cabré; l’escriptor Quim Monzó, nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i assessor de l’obra, i Magí Camps, que l’ha coordinada. Cabré destaca que “La Vanguardia és el diari més venut a Catalunya i qualsevol proposta lingüística que llança té molt de ressò”. Aplaudeix que “opti per un criteri clar: davant de dues alternatives, tria la més simple i entenedora”. I revela que, a les discussions internes que mantenen els experts de l’IEC, ja ha pogut apreciar que “Camps és una persona molt mesurada que ens ajuda a prendre decisions” tot i que un mitjà de comunicació treballa amb una urgència –diària, de vegades– aliena als ritmes més pausats de l’acadèmia.
Màrius Carol va recordar que, el 2004, aquest diari ja va publicar el seu llibre d’estil en castellà i que, arran de l’aparició de l’edició en català el 2011, es va fer palesa la necessitat de compartir amb el públic els criteris i eines que utilitzem, “no només per als particulars sinó per a tota mena de professionals i publicacions”. Carol va remarcar que l’edició en català “no és una traducció sinó que, cada vegada més, els autors dels textos utilitzen el català com a primera opció, des de col·laboradors com Quim Monzó, Màrius Serra, Llucia Ramis o Pilar Rahola fins a crítics culturals o cronistes polítics”. Va esmentar, així mateix, alguns dels errors que inicialment es van cometre, amb un software encara no gaire rodat, com aquell “Llegeixo Messi” que venia de traduir “Leo Messi”.
Camps va homenatjar totes les persones que han contribuït al llibre d’estil, des de la trentena de l’equip inicial –incloent-hi els anomenats sis savis, Monzó, Serra, Francesc-Marc Àlvaro, Julià Guillamon, Sergi Pàmies i Antoni Puigverd– fins al gran nombre de gent que hi ha fet aportacions puntuals, com Paco March, present a la sala, que “ens ha ajudat amb els termes catalans de les crítiques taurines”. Des del seu seient, March va comentar, resignat: “Ara ja només faig obituaris taurins... signe dels temps!”.
Mitjançant la projecció de planes del diari, Camps va mostrar diversos exemples de traduccions no literals que constitueixen, “l’ànima de les dues edicions del diari”. Alguns exemples: una anàlisi esportiva de Juan Bautista Martínez titulada “Comandante, más madera” va ser, en català, “Comandant, més llenya al foc”. O un reportatge sobre micropisos al quadernet Viure va passar de “Hogar, pequeño hogar” a “Passi, que veurà el piset”. O l’original exemple d’una tira còmica de Toni Batllori on sortia dibuixat el ministre Montoro amb un plomall i algú que li deia: “¡Señor Montoro, se le ve el plumero!”. En català, en comptes d’un plomall, hi apareix Montoro amb el nas daurat en forma d’aixeta, i algú que li diu: “Senyor Montoro, se li veu el llautó!”. Entre les paraules creades per l’equip del diari –i que la gent dirà si arrelen o no– figuren rastaflauta,
la desinflada (per la pájara dels ciclistes) o furgoteca (pels food
trucks). I mots no reconeguts per l’IEC que l’afany per la claredat fa utilitzar: nòria en comptes de roda
de fira.
Quim Monzó va explicar que, des de petit, llegeix diccionaris de la A a la Z. “Un cop em vaig llegir les dues novel·les que els meus pares tenien a casa, vaig passar al Diccionario de la lengua española de don Atiliano Rancés. Com que va fer molta gràcia que el nen se’l llegís sencer, em van regalar l’Enciclopèdia Vergara en un sol volum, que també vaig llegir-me tota. Era com aquell personatge de La nàusea de Sartre que es llegeix tots els llibres de la biblioteca municipal per ordre alfabètic de l’autor. El cas és que tota la vida he llegit diccionaris. Des de llavors, m’he comprat enciclopèdies de tota mena, i amb els primers estalvis, en comptes d’un ordinador, em vaig comprar l’Enciclopèdia Britànica, una autèntica meravella. El primer llibre d’estil que em van donar eren quatre fulls grapats que Ricard Fité ens va fer el 1983 o 1984 a Catalunya Ràdio i que em van fer canviar totalment el meu estil literari, massa refistolat, fins al punt que vaig reescriure els meus llibres d’una manera més plana”.
En acabar l’acte, els companys de la secció d’Edició comencen a agafar taxis en grups de quatre. Quan sento que Jordi Brunet li dona al conductor del seu vehicle l’adreça de La Vanguardia, respiro tranquil.
L’IEC va acollir la presentació del nou ‘Llibre d’estil’ de ‘La Vanguardia’
“L’obra no s’adreça només a particulars sinó també a professionals i publicacions”
Toni Batllori ha arribat a canviar dibuixos per mantenir el joc de paraules
“M’agrada llegir diccionaris de la A a la Z i també enciclopèdies i llibres d’estil”