Quina Volta, la d’aquell any
L’any 1968 la cursa catalana va oferir un cara a cara entre Merckx i Gimondi dels que no s’obliden
Estos hombres orquestan la Volta”: una sensacional fotografia de portada de Paco Alguersuari, apareguda al Mundo Deportivo l’11 de setembre del 1968, ens trasllada a l’edició de la cursa catalana d’ara fa 50 anys, considerada una de les millors de la història. Hi veiem Luis Ocaña, amb el violí a la mà; Felice Gimondi, al teclat del piano, i Eddy Merckx, concentrat amb el seu contrabaix. Tots tres van disputar aquella Volta, que va tenir nombrosos cops de teatre i va tenir els aficionats amb l’alè retingut.
Aquell 1968 la Volta tenia un pressupost d’uns cinc milions de pessetes (30.000 euros) i era la primera de Miquel Poblet com a president del ciclisme del Sants. Els dies precedents, l’atenció de la premsa esportiva se situava en el recorregut de la torxa olímpica de Mèxic pel territori espanyol (hi va haver explosions i ferits lleus, com l’atleta Gregorio Rojo) i en el fitxatge d’una jove promesa de 22 anys per al bàsquet blaugrana: Aíto García Reneses. Però l’arribada de la Volta amb tants ciclistes de primera fila va aconseguir l’interès general. I la lluita s’ho va valdre. La cursa es finançava en part (al voltant d’un 10%) amb donatius populars, d’entitats, organismes oficials i també de molts particulars que apareixien diàriament llistats a la premsa. Fins i tot Santiago Bernabeu i Raimundo Saporta, a títol personal, i el mateix Reial Madrid hi aportaven uns calerons, i aquella vegada el club blanc hi va afegir un rellotge amb l’escut del Madrid “como premio al corredor que digan los organizadores”.
La Volta del 1968 va sortir de Tona i incloïa vuit equips. Quatre d’estrangers (Bic, Pelfort, Salvarani i Faema), tres d’espanyols (Fagor, Ferrys i Karpy) i un de no professional, de promeses, amb gent com Josep Florencio i Jaume Fullana, pares respectius dels futurs ciclistes Xavi Florencio i Margarigua da Fullana. Però ningú no dubtava: com indicava Enric Canto en el títol de presentació de la cursa a La Vanguardia, “Merckx i Gimondi, favorits”.
El campió belga ja es va situar com a líder en la segona etapa, a Tàrrega... on es va imposar a l’esqui print a Gimondi. Espectacular desenllaç! Però l’endemà hi va haver la primera sorpresa, quan Merckx va perdre el mallot en una etapa, “dantesca” segons la premsa, amb final a Vielha sota la pluja. Victòria de Txomin Perurena, Merckx i Gimondi van patir sengles punxades i va agafar el mallot blanc-i-verd va ser un altre conegut de temps moderns, l’italià Giancarlo Ferretti, director anys després d’equips de fama com l’Ariostea o el Fassa Bortolo.
La quarta etapa es va haver de retallar perquè el port de la Bonai- estava impracticable i en la cinquena, amb final a Vic, qui va agafar el primer lloc va ser Gimondi. La lluita era inclement, sense contemplacions, entre els dos cracs de la Volta. Les cròniques expliquen que Merckx va punxar dues vegades i no va poder mantenir el ritme de Gimondi, que ja era llavors, a pocs dies de fer els 26 anys, tot un guanyador de Tour, Giro i Vuelta.
Però encara quedava Volta, i la sisena etapa tenia dos sectors. La clau era el segon: una contrarellotge de 45 km entre Figueres i Roses. Ja la voldria (potser no tan llarga) la Volta actual! I en la lluita contra el rellotge de nou va lluir la classe de Merckx, vencedor i altre cop líder. Però amb alta tensió, perquè el belga va rebentar la roda del darrere només de sortir. Tot i així, va treure 38 segons a Gimondi. I encara més incidents, perquè un altre de destacat, Ocaña, va patir una caiguda espectacular. Qui el va recollir i ajudar a continuar va ser el reconegut periodista José Félix Pons, que comentava aquella Volta per a Radio Peninsular amb la companyia de Fernández Abajo. Només per seguir Gimondi hi havia tres enviats especials italians, els de La Gazzetta, Tuttosport i Stadio.
Merckx ja no va cedir més i es va proclamar vencedor amb 33s sobre Gimondi i 3m51s amb Ferretti. Un any més tard el Caníbal va començar el seu festival de victòries al Tour, però llavors ja tenia un Giro, un Mundial, dues Sanremo, una Fletxa Valona i una Roubaix. Tot això amb només 23 anys! Ara hi afegia la Volta, tot i que l’últim dia encara hi va haver un bon ensurt. L’etapa que acabava a Montjuïc va haver d’endarrerir-se 45 minuts... perquè l’equip de Merckx s’havia perdut i no trobava la localitat de sortida, Sant Vicenç de Montalt.
UNA VOLTA DE LES MILLORS La lluita entre els dos cracs va ser inclement, amb canvis de líder i exhibició de forces