Madrid i les tres Espanyes
En economia, quan comparem dos anys hem de tenir present la seva posició en el cicle econòmic. Així, les xifres del 2016 (que és l’últim any de què disposem de dades macroeconòmiques desagregades territorialment) es poden comparar, per exemple, amb les del 1988, perquè tots dos se situaven tres anys després d’iniciada una recuperació (a partir, respectivament, del 2013 i del 1985, que van ser el punt més baix de dos cicles econòmics).
L’any 1988 feia poc que s’havia aprovat la Constitució, que havia establert que “l’Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat (...) vetllant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol”. Aquest magnífic principi ha estat justificant un enorme transvasament de diners des d’unes comunitats a unes altres i una política d’infraestructures increïblement heterogènia, i té sentit que ens preguntem, amb la perspectiva d’aquests 28 anys, fins a quin punt l’objectiu s’està aconseguint.
Les xifres ens diuen que no, perquè hi ha més dispersió econòmica a l’Espanya d’ara que a la del 1988. Concretament, un 10% més.
Quan augmenta la dispersió vol dir que hi ha guanyadors i que hi ha perdedors. En el cas espanyol, només es pot parlar d’un guanyador, Madrid, que és l’única comunitat autònoma que guanya
La dispersió econòmica ha augmentat des del 1988 i Madrid apareix com l’únic clar guanyador
clarament: ha guanyat molt pes econòmic (el seu PIB ha crescut un 23% més que la mitjana espanyola) i ha guanyat molta prosperitat (el PIB per càpita ha crescut un 12% més que la mitjana espanyola). La resta es divideix en tres grups:
L’Espanya que resisteix: només Catalunya i Navarra han estat capaces de no endarrerir-se respecte de la mitjana espanyola ni pel que fa al pes ni pel que fa a la prosperitat (sense guanyar significativament ni una cosa ni l’altra), mentre que el País Basc i Galícia tenen menys pes que el 1988 dins del conjunt espanyol, però, en canvi, la renda per càpita hi ha crescut més de pressa.
L’Espanya obesa: Balears, Múrcia i Canàries han guanyat de pes, però a costa de perdre molta prosperitat relativa: hi ha molta més població, però la renda per càpita s’ha reduït significativament en relació amb la mitjana espanyola.
L’Espanya perdedora: l’Espanya meridional (Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa), la de la vall de l’Ebre (Rioja i Aragó), el nord (Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó) i, sorprenentment, el País Valencià han perdut pes i han perdut prosperitat en relació amb la mitjana espanyola.
En vista de les xifres resulta inqüestionable constatar dues coses: primera, que el precepte constitucional no s’està assolint i que, per tant, seria hora de revisar les polítiques que està justificant; i segona, que, més enllà de la retòrica oficial, l’únic projecte que té Espanya per vertebrar-se territorialment segueix sent, ara com al segle XVIII, la construcció d’un París al centre de la Península.