“En la societat postpatriarcal, mare i pare estan competint”
Vaig ser dels primers pares que van entrar en una sala de parts: no em resignava a un paper secundari. Soc italià: de cultura romana, com vostès. La mare és, però el pare ha de decidir ser-ho: tinc dos fills i una filla, tres grans decisions. En la política encara manen mascles alfa i no pares responsables
Què és ser pare? La mare és. En canvi, ser pare sempre ha estat una construcció cultural. S’aprèn.
El pare només ho és si es decideix a ser-ho?
La paternitat no existeix per si sola: se sobreposa a la maternitat, que complementa. Ja a l’antiga Roma, el pare només ho era després de reconèixer el fill com a propi en un acte social.
Avui pots fer una prova d’ADN.
La tecnologia no canvia les nostres estructures mentals. Cada paternitat, al cap i a la fi, és una adopció. Per això, hi ha pares no biològics molt millors que d’altres que sí que ho són.
I avui com són els pares?
He analitzat els nostres arquetips de paternitat, com va fer Jung amb molts altres. Freud deia que el mite és un somni somiat per tota la humanitat. Per això, en els mites clàssics i en altres de la literatura, la filosofia i l’art hi ha les claus de com som i com aprenem a ser.
També inclouen les solucions?
Almenys hi ha el diagnòstic i no sols individual, perquè Jung va demostrar que no només els individus pateixen neurosis i traumes; també les societats senceres emmalalteixen sovint en la seva psique col·lectiva...
Doncs hauria de venir per aquí. ...I va explicar l’estalinisme i el nazisme com l’expressió fatal de neurosis col·lectives, que va diagnosticar, jo crec que amb encert, a través dels seus arquetips. Jo vindré a Barcelona aviat per fer una cosa semblant en aquests moments neuròtics.
La seva anàlisi de la paternitat és clàssica.
Perquè milers de pares s’hi reconeixen. Recordo que li vaig regalar el llibre al meu conserge, un pare en conflicte, i em va dir que l’alleujava llegir-lo en veure que el que li passava amb els seus fills els passava a tots els pares.
Qui és el primer pare que ens ensenya a ser-ho?
L’Hèctor de la Ilíada.
Per què?
Hèctor lluita amb Aquil·les, l’home prepaternal que només respon al seu instint de sexe i lluita. Però Hèctor, a més, al seu interior lliura una altra batalla entre l’altre mascle dominant com Aquil·les que hi ha en ell i la seva identitat cultural de pare de família.
I qui guanya?
Homer ho explica en una escena immortal.
Quan mor en combat?
Quan Hèctor torna de la batalla i corre a abraçar el seu fill i el seu fill el rebutja.
Per què el nen no vol abraçar-lo? Perquè Hèctor ha oblidat que porta el casc i va tacat de sang i li fa por. Llavors mira la seva esposa, Andròmaca, als ulls i, sense necessitar un psicoanalista, entén què passa. Es treu l’armadura i el seu fill, ja sense por, l’abraça.
Molt bonic, professor, però quina relació té això amb un pare d’avui?
El pare que arriba a casa sense desconnectar de la batalla laboral i sense deixar de mirar el mòbil cada cinc minuts també espanta el seu fill, igual que feia Hèctor quan no es treia l’armadura.
Però la mare ja no és una Andròmaca heroica que l’està esperant.
Aquest és el problema! Avui la mare és un altre Hèctor que també competeix amb el pare i tots dos arriben a casa i veuen els fills sense desconnectar de la feina.
Però bé ha de treballar la nostra moderna Andròmaca, si Hèctor és mileurista!
No només són els diners. Avui el pare ha de tenir una relació personal i entranyable amb cada fill, però, a més, una altra amb tots els fills en conjunt. Necessita tres vegades més temps que el que necessitava Hèctor.
És el que anomenen un pare intens.
En la societat tradicional, l’adolescent en estat prepaternal era agressiu i competitiu fins que adquiria la sensatesa cultural quan esdevenia pare. Per això, a Itàlia, la màfia s’estenia entre fills de mare soltera, que no podia encarrilar-los.
Avui entre mare i pare no hi ha una relació més igualitària?
La societat postpatriarcal no s’ha feminitzat, perquè, en realitat, a l’interior de la nova identitat masculina el pare està desapareixent i s’intensifica el masclisme.
Les enquestes ho desmenteixen.
Cada cop l’home participa més en les feines de casa, això és cert, però només perquè sap que el sou de la mare també és necessari.
Llavors?
S’intensifica el masclisme a la llar, perquè la mare en la seva carrera professional està assumint els valors agressius i competitius que abans eren només els de l’home prepaternal.
Hi ha dos pares Aquil·les a casa?
I el seu taló és que el sistema productiu els vol competitius dia i nit. No poden desconnectar el mòbil, per la qual cosa no acaben de realitzar-se com a pares. I després han de vèncer diàriament la temptació d’Ulisses.
El pare absent?
L’oferta ubiqua de sexe i poliamor. Ulisses restaura l’ordre patern quan talla la regressió al caos de la prepaternitat en què ha caigut el seu regne mentre ell completava la seva Odissea.
Hi ha aquest perill per a un pare avui?
Els pretendents de Penèlope són la promiscuïtat que amenaça i posa en perill tota paternitat responsable. Ulisses, amb ajuda del seu fill, tot just tornar a Ítaca restableix l’equilibri de la monogàmia i la línia paterna: el pilar de la cultura occidental.