Quan els CDR marquen el camí, no hi ha camí

Catalunya ha sobreviscut a a) un Govern espanyol que fluctua entre la paràlisi i l’abús de poder, b) un govern català perdut en una espiral reivindicativa amb conseqüències dramàtiques i c) un Parlament atrapat entre la intriga autodestructiva, la ruleta russa del compte enrere, la fascinació basca i la passivitat tòxica del partit que va guanyar les eleccions. Aquesta suma concèntrica de fatalitats no ha aconseguit destruir ni l’economia ni una cohesió social tocada però no enfonsada, que és el que volen els majoristes de fratricidis. Potser perquè la resistència a deixar-se arrossegar pels estralls de la política ha sigut heroica, emergeix, amb una força que ens volen vendre com espontània, el zel insurrecte dels CDR.

Els mitjans s’esforcen per explicar-ne l’origen i la legitimitat, però no esborren la inquietud que una minoria pugui, en nom de paraules majors, sabotejar l’activitat d’un país que intenta sobreviure a l’anormalitat crònica en què viu. La resignació amb què s’accepta aquest abús en nom de l’esperit revolucionari és un símptoma, com ho són les reaccions furibundes que recuperen llenguatges bèl·lics. Això explica que acabem veient amb una dissonant fascinació performances com la de Térmens, amb una processó punk i sacrílega. Descripció: quatre costaleros vestits amb informalitat republicana i unes bosses d’escombraries grogues al cap que imiten la intimidadora elegància dels capirotes passegen en processó la sagrada imatge d’una urna (model 1-O) i una figura que representa la justícia crucificada i amb poques perspectives de ressuscitar. Aquesta escenificació és democràticament impecable perquè fa un ús legítim de la llibertat expressió i manifestació. Tallar vies de tren, carreteres i autopistes i expropiar peatges amb granotes de tragèdia nuclear, en canvi, és, aquí i a la Xina Popular, difícil de justificar.

Les estrelles mediàtiques d’ahir van ser Ana Rosa Quintana, que va començar el seu programa (Telecinco) felicitant-se per l’èxit de la denúncia dels missatges de mòbil entre Toni Comín i Carles Puigdemont, i Javier Maroto, que, a RNE, va proposar una fusió parlamentària delirant. Una fusió que, en nom d’un patriotisme que recorda l’“antes roja que rota”, sembla inspirar-se en els invents de la gastronomia experimental. I recordem les conseqüències d’aquesta gastronomia: diarrees anticonstitucionals i altres insurreccions intestinals. Un altre practicant del periodisme d’estómac és Francisco Marhuenda, que dissabte, a La Sexta, va definir Puigdemont com el “paleto de Amer”, com si l’insult emparat per la llibertat d’expressió aportés res a la creixent gravetat de la situació.

La resignació amb què s’accepten els abusos és un símptoma