Valls revoluciona la batalla de Barcelona
La possible irrupció de l’ex-primer ministre francès a la llista de Ciutadans anima el debat sobre el futur de la ciutat, que es debat entre una Colau en minoria i en crisi i una oposició que tampoc no presenta una alternativa clara.
Ha arribat el terratrèmol Manuel Valls. El simple reconeixement, per part de l’exprimer ministre francès, que estaria disposat a estudiar fermament la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, ha generat un debat públic apassionant sobre els avantatges i inconvenients de la seva candidatura. Manuel Valls ja va ser trending topic mundial divendres mateix després d’admetre aquesta possibilitat a Los desayunos de La 1 de TVE, però on el seu anunci va caure com una bomba va ser a Barcelona. La seva posició obertament contrària al moviment independentista va despertar una resposta immediata de rebuig d’aquests sectors a les xarxes, que van interpretar la seva aposta per Barcelona en clau estrictament nacionalista. Els altaveus independentistes s’han engegat i han donat la veu d’alerta davant el risc que Barcelona “caigui” en mans d’un candidat espanyolista mentre les seves files caminen dividides en espera de trobar una rara avis que pugui ajuntar tots els sobiranistes sota una mateixa llista. No va ser pas casual que els dos candidats a les primàries del PDECat, Neus Munté i Carles Agustí, apressessin dissabte l’alcadable d’ERC, Alfred Bosch, perquè espavilés per buscar aquest acord. La possible arribada de Valls provoca una mica més que inquietud.
D’entrada, l’aposta de Valls semblaria una operació de màrqueting de Ciutadans sense gaire esperances d’èxit. La principal virtut que hauria de tenir un candidat a l’alcaldia d’una ciutat és, justament, el coneixement i l’experiència que hi pot aportar. Valls va néixer a Barcelona fa 56 anys, però sempre ha viscut a França. Ell mateix recorda que els seus pares van venir de vacances expressament a Barcelona perquè naixés aquí, però que la seva formació ha estat francesa. És cert que parla perfectament català i castellà, però ha viscut Barcelona de lluny. Un altre argument que pesaria en contra d’ell és la seva imatge de fracàs en la política francesa, després de no haver aconseguit l’objectiu de presidir la República i d’haver acabat abandonant el PS. Que la política espanyola es converteixi en una via d’escapament en vista de la seva carrera frustrada a França pot ser mal vist pels votants. Per aquests motius hi ha qui encara dubta que la seva candidatura s’acabi materialitzant. Tot i això, el seu nom arriba en un moment clau: quan falta un any per a les eleccions i amb la sensació que la ciutat no té un rumb ni un futur clars. Ni Ada Colau convenç, amb decisions erràtiques i fracassos de projectes (multiconsulta, tramvia), ni existeix a l’oposició una alternativa que emergeixi amb força i il·lusió per començar una nova etapa. Valls, en canvi, no és un nouvingut. Ha estat primer ministre de França, que no és poca cosa, amb tota l’experiència i bagatge que això suposa, i indubtablement és un missatge de marca per a la ciutat de Barcelona a nivell internacional. En la construcció de la nova Europa, el missatge és de pes: un primer ministre francès pot ser alcalde de Barcelona. En l’única explicació pública que ha fet sobre els motius de la seva decisió, Valls afirma que vol que Barcelona lideri una Catalunya generosa i oberta amb Europa, “i no petita i replegada en el seu interior”. Aquestes crítiques permanents a l’independentisme sí que poden ser un hàndicap si s’interpreta que la seva aposta per Barcelona és una simple excusa per atacar el nacionalisme català.
En qualsevol cas, Valls té temps i saviesa per modular el seu discurs i no aparèixer com un simple flagell d’heretges catalanistes. Tot i el seu passat socialista, Valls ha triat Ciutadans i no el PSC, una aposta que té una base electoral que cal tenir en compte: el 21-D Inés Arrimadas va escombrar els socialistes i els comuns als seus districtes tradicionals i va guanyar en nombre de vots a tota la ciutat d’una manera clara.
Certament, la batalla de Barcelona adquireix un protagonisme encara més gran. Mentre la Generalitat continua paralitzada i no sembla que la situació es resolgui els propers mesos, hi ha molts agents econòmics que consideren que Barcelona i la seva àrea metropolitana són, realment, el poder econòmic real. El seu control, per tant, es converteix en el tema essencial de futur.