La feblesa del fort
Prohibit entrar a un estadi amb peces de roba grogues; una mesura al·lucinant. Va passar la nit de dissabte passat a Madrid. No a Teheran, ni a Riad, ni a Pyongyang. Això no és més al·lucinant que una piulada de la Policia Nacional amb el missatge següent: “L’himne ens representa a tots, és símbol d’un país, d’una història... Avui, i sempre, respecta’l i no ofenguis els qui se’n senten orgullosos”. Això entra dins de les atribucions normals d’una policia d’un país membre de la UE? Per no parlar d’un altre tuit, del Ministeri de l’Interior, amb un text que sembla més propi d’un líder religiós fonamentalista que d’un govern democràtic: “El Codi Penal concreta què es considera delicte de terrorisme. Compartim una imatge [d’una pàgina del Codi Penal] per si algú necessita reflexionar-hi durant el cap de setmana. La resta, a descansar, que la @guardiacivil i la @policia vetllen per la seguretat de tots. #FelizFinde”. Som aquí.
Atès que avui és jornada de llibres i roses, els fets m’animen a recomanarvos una obra clàssica, la novel·la 1984, de George Orwell. Si les peripècies del pobre Winston Smith us semblen massa insuportables, penseu que l’absurd de la ficció sempre és superat per l’absurd de la realitat, com és notori. I de realitat i realisme va un altre llibre que també us recomano, un assaig sobre la política del moment, escrit per Josep Martí Blanch i titulat Cómo ganamos el proceso y perdimos la república, un text honest que explica i analitza les causes
La repressió no serveix per forçar el canvi d’opinió d’aquella meitat de la societat catalana que ja se n’ha anat
d’aquesta crisi sense caure en simplificacions.
Martí Blanch, que va ser secretari de Comunicació del Govern amb Mas, fa un esforç de distanciament intel·ligent, que no s’ha de confondre amb neutralitat impostada. Sobiranista sense militància partidista, l’autor ofereix el millor testimoni fins a la data sobre el nucli polític institucional del procés, amb crítiques molt raonades a totes les parts. Del capítol final n’extrec una reflexió que hauria de ser escoltada a Madrid: “L’Estat, i especialment els grans partits polítics que operen a tot Espanya, haurien de començar admetent la feblesa que comporta la seva fortalesa”. Segons el periodista i consultor, si el bàndol fort actualitzés el seu balanç de passius i actius podria concloure que “els costos de l’immobilisme poden acabar sent excessius, i que la millor manera de defensar-se és atrevir-se a moure fitxa”. Feblesa de la fortalesa, vet aquí el drama de l’Estat espanyol. Policies requisant bufandes i samarretes grogues, jutges descrivint violències que no han existit. Poder sense autoritat.
Un altre llibre molt recomanable, el reportatge Los entresijos del ‘procés’ ,de l’excel·lent periodista Oriol March, confirma amb moltes dades que, en contra del que alguns anuncien, aquesta crisi es farà crònica, ja que la repressió no serveix per forçar el canvi d’opinió de la meitat de la societat catalana que ja se n’ha anat. Al contrari.