Sí, el Barça és més que un club
Per fi una cosa per celebrar sense mals rotllos a Catalunya! El Barça va guanyar la Copa del Rei amb el guió perfecte, tan perfecte i tan Iniesta que la resta va quedar en segon pla. I aquesta alegria integradora avala que sí: el Barça continua sent més que un club perquè és l’única institució de Catalunya que escapa a la maledicció aznariana. El Barça no s’ha fracturat.
És imprescindible que el procés avinagri el dia a dia i hàgim de flagel·lar-nos? Cal vestir-se de dol, lamentar absències o sobredimensionar-ho tot fins al punt que celebrar una alegria col·lectiva sembli pecat?
La llegenda del “més que un club” és filla del franquisme i romàntica (al costat d’episodis gloriosos n’hi conviuen altres de menys gloriosos). El Camp Nou, com les Corts, va ser oxigen per a la catalanitat reprimida i una força integradora per als immigrants arribats de tot Espanya. Avui, paradoxalment, l’oxigen és l’equidistància i l’allunyament de la política: ja no patim una dictadura. Vivim en una societat democràtica en la qual els mitjans de comunicació, el Parlament, les xarxes
L’única gran institució de Catalunya que no s’ha fracturat aquests anys del procés és el FC Barcelona
i el carrer són vies d’expressió i llibertat: no té sentit que el FC Barcelona se senti obligat a fer política, a comentar l’actualitat o a provar de quedar bé amb els uns i els altres perquè a més és impossible.
No és significatiu que a Anglaterra els clubs no permetin exhibir símbols i pancartes polítiques als estadis? És elemental: els camps de futbol són un espai per gaudir d’un joc que uneix –per estúpid que pugui semblar– i permet oblidar problemes, amargors i tot allò que allunya del carpe diem d’Horaci.
¡Carpe diem! Milers de catalans van anar a Madrid a animar el Barça i aquesta ciutat acollidora com poques va estar a l’altura: ningú no va muntar un ciri als visitants catalans. El culer que ho desitjava va poder xiular l’himne i el cap de l’Estat –certament això no passaria, any rere any, a Turquia– i aquest va lliurar la Copa que porta el seu nom a Andrés Iniesta (per fi acomiadem com es mereixen els jugadors de llegenda!). Hi va haver algun episodi absurd i menor en l’accés al Wanda però magnificar-lo són ganes de donar per fet que hem vingut a aquest món a passar-ho malament, a patir i a viure entre laments.
Tinc simpatia pel president Bartomeu, excepte quan vol quedar bé perquè inevitablement acaba per quedar malament amb tots. Som una afició plural i tolerant que no s’immuta si el veí de localitat crida “independència” o no. I en nom d’aquest valor integrador avui insòlit –atès que Franco va morir ja fa 42 anys al llit– continuarem sent “més que un club” si ens aïllem de la política. Ja hi ha –i molts– àmbits apropiats.
El Barça és l’empresa catalana més global. El Zara de l’esport. I no anem sobrats a Catalunya –i menys últimament– de marques industrials de prestigi universal...