De llibres i patges
La festa de Sant Jordi és una gran cortina multicolor posada damunt de la catalanitat. Un perfum molt dens i penetrant que amaga les olors no sempre agradables que tota comunitat humana segrega.
De fet, Sant Jordi s’assembla a aquells vestits llargs de casament que s’han popularitzat en les classes populars. Persones que normalment porten texans estripats, samarretes folgades i vambes, quan són convidats a un casament s’han d’embotir sobtadament en robes llampants i dissenys de catifa vermella marcant un pas vacil·lant sobre talons de vertigen. És clara la dissonància entre les vambes suades de cada dia i els talons de vertigen imposats pel ritual. Aquells vestits suposadament elegants pensats per a un dia especial tendeixen a remarcar més aviat les limitacions de qui els porta: la falta de costum en l’abillament refinat, el mal gust d’una tria desmesurada i la falta d’harmonia entre el vestit triat i la manera de portar-lo. És clara aquesta dissonància per a qui la contempla amb ulls freds i distants, però, per a qui viu la celebració amb alegria i bona disposició d’ànim, l’únic que compta és l’orgull de l’altura dels talons i l’afirmació llampant de les robes. Sant Jordi és exactament això: la festa dissonant d’un país que llegeix poc però que s’exhibeix un dia a l’any ampul·losament vestit de lletres.
L’episodi final de la vida de Josep Carner, desplegat en la novel·la de Carles Casajuana, El retorn (Columna), expressa molt bé aquesta dissonància. Vet aquí un país que usa la literatura com a element central de la identitat. Un país que guarda i vetlla la seva literatura històrica com qui protegeix un tresor, però que després no sap què fer amb els grans autors que aquesta literatura va generant. No els entén. Potser no li interessen. Prefereix examinarlos de patriotisme. Al país dels grans rampells identitaris, els escriptors de veritat només interessen per fer de patges de la gran cavalcada nacional.
El dia 23 d’abril és alegre. La primavera hi ajuda. I encara més una primavera com la d’aquest any: després de mesos feliçment plujosos, el verd dels cereals és esmaltat, “la ginesta floreix, i arreu als camps hi ha vermell de roselles”. T.S. Eliot, segurament el poeta en llengua anglesa més influent del XX, va deixar escrits uns versos que han assolit la categoria de tòpic: “De tots els mesos, abril és el més cruel: engendra / lilàs que broten de la terra morta, barreja / records i anhels, desperta / arrels indolents amb les pluges primaverals”. Eliot va explorar la cínica provocació de la primavera que festeja la vida amb la saba dels morts. Pensava sobretot en els morts de la Primera Guerra Mundial. La terra gastada, d’on provenen els versos citats, expressa “la desil·lusió i el fàstic de la generació de postguerra”, segons afirmava Agustí Bartra, un poeta volcànic, un dels millors catalans del XX, en el pròleg a la seva versió d’aquest llibre d’Eliot que ell va titular La terra eixorca amb un català que ara ja només gosa fer servir el gran Adrià Pujol Cruells, un autor que abandera unes brillants generacions d’entre 30 i 50 anys. El llibre que presenta aquest any, Els barcelonins (L’Avenç), és, com tots els seus, un festival lingüístic i una mina de divertiments, però també un cop de puny als tòpics. En aquest cas un cop de puny als tòpics que aclaparen la famosa i, tanmateix, desnortada Barcelona.
Els noms que jo triaria d’aquest bloc generacional són Vicenç Pagès, Toni Sala, Jordi Puntí, Francesc Serés i, una mica més joves, un grup d’autores que despunten amb força (subratllo el femení perquè les que m’han cridat l’atenció són dones) com Marta Rojals, Llucia Ramis, Anna Vallbona o la revelació narrativa d’aquest any, Eva Baltasar. Escriuen molt bé. Generalment de manera glacial, sardònica o estranyada. Tendeixen a explorar mons tancats. Espais geogràfics limitats i perifèrics. Mirades entotsolades o separades de la realitat gràcies al permagel que dona títol a la novel·la de Baltasar. El permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai, la cuirassa invisible que separa l’individu contemporani del món que l’envolta. “Tinc un bon recobriment, impermeable com el dels bucs, però no és mentida, no: la duresa del glaç preserva un món habitable, només que s’ha adormit”.
Tot i que la protagonista de Permagel d’Eva Baltasar (Club Editor) té un final obert, tant aquesta novel·lista com els altres autors que he llegit de la seva generació expressen essencialment la incomoditat i la falta de perspectives de l’època actual. A Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys (Columna), la primera novel·la de Llucia Ramis (que avui vendrà, espero, molts exemplars de Les possessions, editat per Anagrama), la protagonista deia una frase que des d’aleshores he considerat el manifest de les joves generacions: “Tenim una síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d’experiències de merda”. Doncs bé, la protagonista de Permagel, amb una metàfora animal, li fa d’eco: “El futur espera i és un ren, aturat en una carretera secundària”.
Els escriptors de veritat només serveixen per fer de patges de la gran cavalcada nacional
Josep Carner i la seva dona, Émilie Noulet, arribant a Barcelona el 1970