Sant Jordi mata la marmota
Recordo el meu primer Sant Jordi. Em recordo, a la Rambla, al costat del narrador manacorí Jaume Capó, joveníssims. Recordo que ens prenien per llibreters. Recordo que, un altre any, vam muntar una parada per vendre el número 1 d’una revista de mots encreuats en català, i que en vam vendre més de vuit-cents exemplars. Recordo els ulls d’aquella senyora que em va demanar a quina hora venia a signar el senyor Gaudí, i que jo li vaig fer la broma que potser vindria en tramvia, però no va riure. Recordo el primer cop que em van confondre amb Sergi Pàmies, quan encara no m’havia deixat patilles. Recordo quan la diada acabava amb una mani independentista poc nodrida i la poli carregava. Recordo corredisses i llibres per terra. Recordo les diades plujoses, els ruixats de tarda, la setmana abans amb llibreters i editors patint. Recordo anar a comprar la rosa de bon matí, molt d’hora, per portar-li a ma mare, i després capbussar-me en la boca de metro de Virrei Amat pensant que algun dia escriuria una novel·la situada en una diada de Sant Jordi, i que hi hauria morts! Recordo els finals de festa a la llibreria Ona de la Gran Via. Recordo haver ajudat Quim Monzó a traginar gots llargs plens de whisky al soterrani de l’Ona des del bar del costat, perquè només hi havia cervesa. Recordo que Jordi Pujol i Marta Ferrusola sempre feien acte de presència, i que una jove editora Pilar Rahola em va fer dedicar el meu primer llibre a la senyora Ferrusola. Recordo la dedicatòria que li vaig estampar: “Per a la primera dama d’un país que encara no sap si juga amb blanques o amb negres”.
Recordo el lector cec que va venir l’any 99 a demanar-me una signatura acompanyat de la noia que li llegia els llibres. Recordo el dia que vaig signar al costat de Dulceida, i de com feia morros a totes les fotos. Recordo Antonio Gala emprenyat perquè al seu costat Toni Soler es feia un tip de signar. Recordo les festes al Speakeasy, especialment un any amb Joan Miquel Oliver i Eugènia Broggi parlant de Clint Eastwood. Recordo les festes al Luz de Gas.
Recordo l’any que vaig sortir-ne ben emboirat de matinada, vaig parar un taxi al davant i em vaig despertar a la plaça Maragall quan la policia el va parar. Recordo l’estupefacció (no induïda per cap altra substància que no fos l’alcohol) que vaig sentir quan vaig veure que feien bufar el meu taxista, i encara més quan va donar positiu i li van immobilitzar el vehicle. Recordo que vaig preguntar si jo també havia de bufar. Recordo la negativa del poli, somrient, i com després, alleujat, vaig baixar del vehicle sense que el taxista caçat s’atrevís a demanar-me que li pagués la carrera i vaig caminar tot el passeig Maragall fins a Horta. Recordo que vaig arribar a casa ben despert, però carregat de dubtes sobre què havia passat en realitat.
Recordo haver ajudat Quim Monzó a traginar gots llargs plens de whisky al soterrani de la llibreria Ona des del bar del costat