“Ens han robat la casa”
Què passa si vas o vens d’un hospital i uns desconeguts aprofiten per instal·lar-se al teu pis?
Sebastián Salvadores Cobas no es va imaginar mai que l’expressió de fora vingueren i de casa ens tragueren podria ser literal. Ara sí. A ell li ha passat. L’han fet fora de casa seva. El pitjor de tot és que, com reconeixen els Mossos i el Síndic de Greuges de Catalunya, el seu cas no és aïllat. En Sebastián –un gallec de Barcelona, de 67 anys, jubilat, amb cinc fills, una diplomatura i dos graus universitaris– té por i sent impotència.
El dia 4 tenia un dels controls a què se sotmet al Clínic des de fa 20 anys, després d’una operació de cor. Quan va anar a casa seva, al 2n 2a del carrer Sant Climent, 11, al barri del Raval, on tenia uns documents per als metges, va trobar la porta forçada i el pany canviat. “Ja hi som: ha tornat a passar”, va remugar.
Fa un any, altres usurpadors van violar el seu micropis, de 35 m2 i en una escala sense ascensor, però en aquella ocasió la porta estava oberta i no havien tingut temps de canviar el pany. La desocupació va poder ser immediata. Aquesta vegada, tot i això, les coses han estat diferents.
En Sebastián té la desgràcia, com diu amb sorna, de posseir dos habitatges, el del Raval i una caseta a una localitat del Vallès Oriental. Les ha aconseguit pagar després de tota una vida de treball, hipoteques i sacrificis. Si només tingués el pis del Raval, els ocupes (ocupes amb c, no amb k, perquè no tenen reivindicacions socials) estarien acusats de violaviolabilitat ció de domicili, amb penes de fins a tres anys de presó i una tramitació judicial previsiblement més ràpida. Però com que és un privilegiat (de nou, la sorna) i té un altre sostre, se’ls investigarà per usurpació. Aquest delicte rep penes més lleus, d’un a dos anys. Tant la violació de domicili com la usurpació es castiguen a més amb multes i indemnitzacions, en funció dels danys causats, però aquestes quantitats gairebé mai no es paguen perquè els condemnats són o es declaren insolvents. Les sentències poden trigar una mitjana de nou mesos.
La denúncia es va interposar davant la policia el dia 4 (diligències 291437/2018 AT) i aquest divendres, dues setmanes després, el cas encara no s’havia assignat a un jutjat. El denunciant ni tan sols ha pogut recuperar les seves fotos, la seva roba, els seus records. Per fer-ho haurà de demanar-l’hi al jutge o “escriure una carta als Reis d’Orient”, com ironitza la seva advocada (perquè ja n’ha hagut de contractar-ne una, la minuta de la qual se sumarà a la reparació dels desperfectes i robatoris de casa seva).
Per kafkià que sembli, així que els ocupants s’atrinxeren i canvien el pany es beneficien de la in- del domicili i no es pot fer res si no ho ordena la justícia. Entre xiuxiuejos i de manera extraoficial, un mosso a Barcelona i un altre a Granollers li van desaconsellar la via judicial perquè hi ha “mètodes més ràpids”. Quan ho recorda, en Sebastián, que no ha tingut mai problemes amb la llei, no pot reprimir les llàgrimes:
Al 2n 2a del carrer Sant Climent, 11, s’està delinquint ara mateix i no passa res
“Imagineu-vos com em vaig sentir quan els qui en teoria m’han de defensar em van recomanar que ho fes jo mateix”.
Quins són aquests mètodes ?Un consisteix a esperar que els ocupes surtin de casa i llavors actuar com ells: contractar un manyà, tornar a canviar el pany i blindarse dins. Una altra possibilitat implica recórrer a empreses que fan amb exmilitars i pinxos el que no pot fer la policia, però els seus expeditius desallotjaments voregen la llei i han estat denunciats per la Federació d’Associacions de Veïns. “No faré res al marge dels tri-
Hi ha ocupes que actuen per necessitat i d’altres, com en aquest cas, amb molta barra
bunals”, diu en Sebastián, que ha demanat empara a l’Ajuntament i al Síndic. L’alcaldia no li ha contestat encara. El Síndic, sí, però només per recordar-li que aquest afer “és de naturalesa privada” i s’han de seguir “les actuacions judicials corresponents”.
La Sindicatura, tot i això, aprofita la carta de resposta per subratllar que hi ha dues classes d’usurpadors d’habitatges, els qui ho fan per necessitat i els qui han convertit aquesta pràctica en el seu modus vivendi “amb independència de la seva situació socioeconòmica”. Aquest sembla ser el cas del trio –dos homes i una dona– del 2n 2a de Sant Climent, 11. En un edifici d’aquest mateix carrer hi ha un narcopís i els veïns estan cansats de presenciar a la via pública escenes com aquesta: “Tens blanca?“Aquí no, però quanta en vols i te la baixo”. La blanca és la cocaïna. Una font que demana l’anonimat va tenir por que els nous ocupes obrissin una franquícia i es va presentar a la policia per explicar-los-hi. “Vostè té proves que venen drogues? Si no les té, podria incórrer en un delicte de denúncia falsa”, li van advertir a comissaria.
“Aquesta persona no té proves, tret de les sorprenents bones relacions que hi ha entre els ocupes i els narcos de davant, als quals saluden i amb els quals parlen des de la finestra. Jo, tot i això, sí que tinc totes les proves del món: aquesta és casa meva, però no sé quan ni en quin estat la recuperaré”, es lamenta en Sebastián.
És un fet inqüestionable: la justícia espanyola ofereix moltes garanties. Cap crítica. “Millor cent culpables al carrer que un innocent a la presó”, deia una llegenda de l’advocacia barcelonina, l’enyorat Juan Antonio Roqueta (1938-2012). Però de vegades les garanties protegeixen més els delinqüents que les víctimes.
El Síndic ha mostrat la seva “preocupació per l’existència a Catalunya d’organitzacions mafioses que es dediquen a vendre el dret a reocupar els habitatges que prèviament han usurpat o que ofereixen als propietaris afectats els seus serveis de desallotjament”. Caldrien reformes legals, afegeix el defensor dels ciutadans, per agilitar la resposta judicial, sobretot “en situacions no motivades per necessitat”.
Els usurpadors de Sant Climent diuen que han pagat 1.500 euros pel pis. Des del replà es veu una foto d’estudi en blanc i negre, feta fa molts anys a Lugo. És d’una dona amb vestit tradicional gallec: la Consuelo, la mare d’en Sebastián. Ell, la seva dona i els seus dos fills més petits viuen ara al Vallès Oriental. Feien servir el piset del Raval cada cop que havien d’anar a Barcelona. En Sebastián va dormir aquí per última vegada el 22 de maig. Va tornarhi el 4 d’abril per a un control al Clínic, però entre una data i l’altra es va produir la intrusió.
Quan recuperi la seva propietat, la cedirà per a un lloguer social. “No soc un especulador ni un gran propietari”, afirma. Però es pregunta si l’Ajuntament també diferencia entre els ocupes, com fa el Síndic. I si és veritat que l’alcaldia, com ha dit, facilitarà l’empadronament d’aquestes persones per garantir els seus drets socials i sanitaris.
“De tots els ocupes? També d’aquests? M’esborraran del padró per empadronar-los al meu lloc?”. El dia 4, quan va veure que tornava a la segona residència del Vallès i que no s’havia quedat a dormir a Barcelona, com feia cada vegada que tenia proves mèdiques, la dona li va preguntar què havia passat. I llavors en Sebastián va respirar fondo i va contestar: “Ens han robat la casa”.