Paracaigudistes

L’exprimer ministre francès Manuel Valls podria ser el candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona. Valls es vol presentar a les eleccions a la seva ciutat de naixement perquè li agradaria “continuar en el debat independentista”. Amb aquesta declaració, l’exdirigent de França revela l’estratègia del partit taronja en les eleccions a Barcelona. Es tracta de mantenir viva la tensió política Catalunya-Espanya que tan bons rèdits electorals els està reportant i traslladar aquesta expectativa a l’àmbit local per contrarestar la mateixa intenció expressada pels partits independentistes que plantegen candidatures conjuntes perquè els municipis es mantinguin com un dels pilars del sobiranisme. Ciutadans intenta repetir a Barcelona i a les principals ciutats metropolitanes la victòria que van obtenir en les eleccions al Parlament de Catalunya de desembre passat. Per això, ja no hi ha dubte que independentistes i constitucionalistes busquen que el procés sobiranista tingui més pes en el debat electoral local que les qüestions vinculades a les necessitats del dia a dia dels ciutadans.

Davant aquest pla, cal considerar un parell de factors que poden distorsionar les previsions que es cuinen als quarters generals. En primer lloc, la història recent demostra que l’electorat es comporta de manera diferent en funció de l’àmbit polític que es voti. Les eleccions generals, les catalanes i les municipals han donat sempre resultats dispars. Aquesta diversitat s’aprecia especialment en l’elecció dels alcaldes, en què influeix el carisma del candidat, la gestió realitzada, el coneixement de la ciutat i l’empatia que genera entre els veïns. Per aquesta raó, l’electorat ha desconfiat dels paracaigudistes, que són aquells candidats llançats pels partits en el marc d’estratègies polítiques que poc tenen a veure amb la gestió de les ciutats on són promocionats. Barcelona acumula un llarg historial de paracaigudistes estrellats. Durant els 32 anys que va governar Barcelona, el PSC va revalidar l’alcaldia amb candidats formats al grup municipal i que tenien un profund coneixement de la ciutat (Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu). Mentrestant, CiU va anar llançant en paracaigudes diversos pesos pesants de la política catalana (Ramon Trias Fargas, Josep Maria Cullell, Miquel Roca, Joaquim Molins i Xavier Trias) per conquerir Barcelona i tots ells van fracassar. Només Trias va comprendre l’error i després de dues legislatures assegut a la banqueta de l’oposició va aconseguir l’objectiu, tot i que el seu mandat va ser efímer. L’excepció va arribar amb Ada Colau, que va convèncer en el seu primer intent electoral amb un missatge molt enganxat als problemes quotidians de la gent i allunyat dels partits clàssics. No obstant això, la seva victòria va ser tan ajustada que ha patit un mandat farcit de conflictes.

Els que han tingut l’honor d’ocupar l’alcaldia sempre repeteixen que el càrrec d’alcalde de Barcelona és el més important per a un polític. Per això costa tant d’aconseguir-lo. M’imagino que tot això ja l’hi hauran explicat a Valls.

Ciutadans vol llançar Valls a la batalla per Barcelona per centrar el debat electoral local en la qüestió sobiranista