El premi Nobel i l’orientació ideal

El rei de Suècia ha hagut d’intervenir per modificar els estatuts de l’Acadèmia que concedeix els premis Nobel, ara en crisi per la baixa d’alguns dels seus membres (per la denúncia d’abusos i violacions de les regles de confidencialitat). Fins ara no es permetia la substitució dels acadèmics –eren vitalicis– ni tan sols en cas de dimissió o absència voluntària, cosa que ara amenaçava, per falta de quòrum, fins i tot el mateix normal funcionament de la institució.

Si on hi ha el cos hi ha el perill, on hi ha el poder també hi ha el perill de corrupció. L’Acadèmia Sueca, que ha estat un gran centre de promoció de prestigi universal, no se n’ha pogut pas escapar. Ser jurat d’un premi qualsevol no ha estat mai fàcil, si es vol ser fidel a una ètica de l’equanimitat. Tampoc no ho deu haver estat complir anualment l’encàrrec d’Alfred Nobel i haver de superar honestament tota mena de pressions.

Quan Alfred Nobel, després d’haver-se enriquit amb la dinamita, va voler expiar el seu sentiment de culpa amb la generosíssima fundació dels seus premis va voler deixar ben clar que el de Literatura havia de ser concedit anualment a “la persona que hagi produït en el camp de la literatura l’obra més sobresortint en orientació [rumb o direcció] ideal” (que això és el que va escriure –“i idealisk riktning”– en el seu testament).

Què volia dir amb això? Senzillament: que l’obra havia de ser edificant, enaltidora i no degradant de la condició humana. Quan Nobel escriu les seves voluntats, el 1895, s’està per Niça i Sant Remo, hiverna a la Costa Blava... Pensem

Si on hi ha el cos hi ha el perill, on hi ha el poder també hi ha el perill de corrupció; l’Acadèmia Sueca no se n’ha pogut pas escapar

que això era en els últims anys del segle XIX, quan el naturalisme encara es complaïa a retratar els aspectes físicament i psicològicament més bruts d’una societat que havia deixat de voler representar-se tan sols en la seva cara més amable.

Ni Zola ni Ibsen ni Strindberg van obtenir per això el Nobel. El naturalisme de Zola (que en català va tenir un deixeble light en Narcís Oller i en castellà en Pardo Bazán) partia de la idea que la genètica (grans treballs de Mendel, seguint la petja evolucionista de Darwin) i el medi social influïen de manera determinant en les conductes de la gent. El criminal, posem per cas, ho era perquè no hauria pogut escapar-se del seu destí: les circumstàncies l’havien condicionat. I és que el naturalisme és determinista: lleva la culpa de les accions humanes, les desresponsabilitza del mal que poden haver causat.

El component moral del premi Nobel de Literatura ha estat molt debatut. Sture Allén, secretari de l’Acadèmia Sueca entre 1986 i 1999, recordava que els premis Nobel havien d’anar adreçats als que “hauran conferit el més gran benefici a la humanitat.” Cosa que significa –afegia– “que aquells escrits, per més brillants que siguin, que defensin, per exemple, el genocidi, no compliran amb la voluntat” del fundador. No sempre ha estat així, però el fundador pretenia que tot premi Nobel fos exemplar.