Els tresors vaticans, rere 2.797 claus
Gianni Crea dirigeix l’equip de clavaris que custodien les 2.797 claus al búnquer dels Museus Vaticans
En una mà, més de quatre-centes claus. A l’altra, un altre centenar. La repicadissa que provoquen quan xoquen les unes amb les altres és l’únic so que se sent de matinada en un dels museus més importants del món, testimoni de la història de la humanitat a partir de centúries d’adquisicions dels pontífexs des del segle XVI . Són les cinc del matí i encara no hi ha ni una ànima. Només la de Gianni Crea, el custodi d’aquest santuari des de fa vint anys. Ell dirigeix l’equip d’onze clavaris, o clauers, dels Museus Vaticans.
“No vull semblar pretensiós –diu abans d’entrar– però me’l conec millor que casa meva ”. Gianni Crea algun cop s’ha oblidat les claus del seu domicili a San Giovanni, però no s’ha equivocat mai amb les 2.797 que guarden cada dia minuciosament en un petit búnquer climatitzat al pati de la Pinya, per evitar que les més antigues es rovellin. N’hi ha una, la 401, que obre la porta Clementina, que és de finals del segle XVII i pesa mig quilo.
El guardià de la Capella Sixtina ens convoca al costat nord del Viale Vaticano. A aquestes hores no hi ha ni rastre dels més de 27.000 turistes –sis milions i mig l’any– que envaeixen cada dia aquest carrer. Tampoc dels venedors ambulants de souvenirs i braços de selfie .La primera clau a la seva mà és la número 1, la que obre la contraporta de Santa Anna cap al vestíbul dels museus. Tot és fosc. No funcionen encara els sistemes de seguretat que vigilen que no pugui passar res a les 40.000 obres dels palaus pontificis. Doble volta i clic.
Així comença la feina dels cinc clavaris que es reparteixen les quatre zones en què es divideix el museu. Cinc més faran la mateixa ruta a la nit, per evitar que ningú no s’hi quedi dins. Recorren cada estança en una ruta d’una hora i mitja no només per obrir les portes, sinó també per vigilar que no hi hagi cap desperfecte. Una llum que no funciona o una fuita d’aigua és una possible tragèdia. “Si tot va bé, hem guanyat el partit”, diu Crea amb un somriure. Com a bon italià, és un apassionat del futbol. “Si no, ens toca anar a la pròrroga amb hores suplementàries”.
El lloc on fan la primera ullada és especial: la terrassa de Nicchione, tancada al públic, situada sobre els Museus Egipcis. Només s’hi pot accedir amb un ascensor, per al qual també es necessita una clau. Però val la pena. Les vistes des d’aquí són un veritable privilegi. “Cada dia veiem com es desperta Roma”, explica Crea amb emoció. El sol comença a tocar el centre històric mentre la cúpula de Sant Pere continua il·luminada. Però el primer pla és el dels Museus Vaticans, que ocupen gran part d’aquest microestat de tot just 0,44 quilòmetres quadrats. “Mira, veus aquelles finestres? És la Capella Sixtina”.
La terrassa de Nicchione és un lloc crucial per a la feina dels clavaris. Si hi ha cap llum encès als passadissos del museu, saben que alguna cosa va malament. Però també és on es reuneixen en moments assenyalats, com en l’espera d’un nou papa. Quan se celebra el conclave, els clavaris tenen des d’aquí la millor vista possible a la xemeneia que el món sencer espera. “És un moment de sentiments contradictoris. Plores un papa mort i, alhora, esperes amb alegria el nou successor de Sant Pere”, assegura. Ell va viure molt de prop la llarga malaltia de Joan Pau II i la
seva mort el va marcar profundament. Si la fumata és blanca, és un moment que recordaran per sempre. Abraçades, felicitacions, i potser algun brindis? “Això no t’ho puc dir”, reconeix Crea, sempre molt educat. Alessio Censoni, el seu acompanyant avui, també somriu.
El mestre dels clavaris té 46 anys i s’ha de mantenir per força en bona forma per recórrer els set quilòmetres i mig que fa el museu de llarg. Es va criar en una família catòlica, però ell no havia imaginat mai aquesta professió. Malgrat que va néixer a Roma, va créixer a Melito di Porto Salvo, a la província de Reggio de Calàbria. Va tornar a la ciutat eterna per estudiar Dret i quan estava acabant el seu rector li va proposar de ser custodi auxiliar. En aquella època, era una feina per a estudiants de confiança. Ell no s’ho va pensar.
Amb 26 anys, el jove Gianni Crea va començar a vigilar la basílica de Sant Pere i amb el temps el van ascendir a clavari dels museus. “Cal precisió, puntualitat i amor per aquesta feina”, diu. Una persona no religiosa no podria accedir al càrrec perquè han de firmar una carta amb què es comprometen a respectar els sagraments i la moralitat de l’Església. Quan Crea va començar, només hi havia tres clavaris, però amb l’ampliació dels museus van començar a necessitar més mans. Després, l’anterior director, Antonio Paolucci, el va nomenar cap de l’equip. “Ara tens simbòlicament les claus del paradís”, li va prometre.
La tasca de Crea i els seus companys recorda que si bé la Ciutat del Vaticà acull el cor del cristianisme, també és una administració que funciona com un rellotge. Gràcies a la meticulositat dels seus treballadors, el Papa i els seus ajudants poden exercir les responsabilitats per les quals apareixen a les portades del món. Francesc hi coincideix sovint als passadissos, i els coneix tots. “Jo li tinc un gran afecte perquè va beneir la meva mare abans de morir al palau de Santa Marta. Li va fer el regal més bonic, i no oblidaré el seu somriure”, recorda Crea. Assegura que l’atracció que desperta Francesc arreu del món ha fet augmentar molt les visites als museus.
La figura del clavari del Vaticà és herència del mariscal del conclave, una personalitat de la noblesa que fins al 1966 segellava les portes de la Capella Sixtina. Ara als conclaves són ells els que tanquen la porta davantera i lliuren les claus a la gendarmeria vaticana per assegurar-se que cap curiós no pugui pertorbar els cardenals en el seu moment més sagrat.
Les 2.797 claus al búnquer estan totes numerades llevat d’una, més petita que les altres. “Quin numero li posaries? És impossible”. Només hi ha tres còpies d’una de les claus més valuoses del món, i una la custodien els clavaris en un sobre tancat i segellat dins d’una caixa forta. Han d’anotar en un llibre de registres cada cop que la fan servir i per a què, així com els visitants que els acompanyen. És la clau de la Sixtina, la principal capella del palau apostòlic.
“És impossible robar-la”, afirma Crea. Quan entra, se senya sota els frescos de Miquel Àngel abans de confessar que, encara que la visita cada matí, la Sixtina continua sent el seu lloc favorit. “M’envaeix una emoció fortíssima que em dona energies per continuar amb la resta del dia”, assenteix.
Normalment els turistes entren en massa, i amb prou feines s’hi poden fer fotos. Estar tot sol amb el Judici universal de Miquel Àngel és una altra cosa. Per això, els Museus Vaticans inauguren aquesta setmana una modalitat de visites privades única al món: un
tour a les sis del matí per descobrir a deshores els tresors del Vaticà amb l’equip de clavaris.
Gianni Crea no va estudiar història de l’art, però els vint anys que fa que és aquí l’han fet interessar-s’hi i aprendre’s el canvi de les ombres a les obres dels palaus vaticans. Canta les excel·lències de la seva estàtua preferida, l’Apol·lo de Belvedere, s’atura a assenyalar la Galeria dels Mapes, decorada pel papa Gregori XIII (1572-1585) i restaurada per Urbà VII, té un afecte especial per la Pietà de Van Gogh... El que va començar com un grup d’escultures reunides pel papa Juli II al Renaixement s’ha convertit en una col·lecció d’art inigualable.
Entre aquestes parets han dormit els 120 cardenals durant els conclaves fins a Benet XVI, però també hi han passat la majoria de caps d’Estat que viatgen a veure el Papa, els primers ministres italians i fins i tot futbolistes. Crea, tifoso del Juventus i el Roma, recorda quan va venir la selecció argentina a jugar l’amistós amb Itàlia organitzat per Francesc. Tots els clavaris tenien els ulls clavats en Leo Messi.
No només hi desfilen famosos. Un cop van obrir la Capella Sixtina molt aviat al matí a una parella de joves. “Ella plorava i plorava, i jo pensava que havia d’anar a ajudarla... Fins que vaig veure que ell li acabava de demanar matrimoni. Era difícil dir que no, oi?”, somriu Crea.
“Fer aquest camí cada dia és el privilegi més gran del món”.
Totes les claus estan numerades tret d’una, la de la Sixtina, protegida per una caixa forta: “És impossible robar-la”