Els temes del dia
El diari reflexiona sobre els sis mesos d’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya i destaca els efectes contraproduents sobre la comunitat en aquest temps. Així mateix, editorialitza sobre l’optimisme del Govern central en matèria econòmica.
L’article 155 de la Constitució va complir divendres sis mesos d’aplicació a Catalunya, una fita que convida a reflexionar sobre els perills de certes inèrcies polítiques. El principal objectiu d’aquesta mesura tan excepcional –i inèdita– era la convocatòria d’eleccions al Parlament el 21 de desembre i, alhora, frustrar qualsevol indici d’implantació de la il·lusòria República. Així mateix, l’aplicació provava de tancar un període turbulent i carregat de crispació a Catalunya, no només al Parlament –que va viure les seves jornades més negres– sinó també als carrers –convulsos després de les càrregues policials de l’1-O– i en el conjunt de la societat.
Paradoxalment, els partits sobiranistes van fer de la derogació de l’article 155 un dels seus leitmotivs electorals. Recuperar l’autogovern era, lògicament, l’anhel de molts electors dels partits sobiranistes, ofesos amb el que consideraven una ingerència del Govern de Mariano Rajoy. Però han passat ja sis mesos i el Palau de la Generalitat està tancat i buit, sense que els partits de la majoria parlamentària hagin demostrat coherència amb les seves crítiques a l’article 155. Si és tan negatiu per als ciutadans catalans i el conjunt de les seves institucions, per què aquesta demora en la ineludible tasca de formar Govern? La persona de Carles Puigdemont no hauria d’estar per sobre dels interessos generals i és una llàstima que no hagi assimilat que el seu excel·lent resultat electoral no és un xec en blanc per dirigir Catalunya des de Waterloo, Berlín o la ciutat on l’atzar el porti.
L’administració de Catalunya durant aquests sis mesos ha funcionat de manera ordenada i no s’ha paralitzat malgrat les premonicions sobiranistes. Tampoc no hi ha hagut dimissions en cadena d’alts càrrecs i els cessaments han estat limitats. El Govern espanyol sosté –i no hi ha motiu per dubtar-ho– que el Senat derogarà l’article 155 tan aviat com hi hagi un Govern viable, efectiu i disposat a tornar al marc de l’Estatut i la Constitució –tal com aconsella la comunitat internacional– a fi de crear condicions favorables per al diàleg i atendre les necessitats de la població catalana. La Generalitat no pot ser indefinidament una gestoria administrativa.
Aquests sis mesos són una anomalia en la història recent de Catalunya. Des dels símbols –les creus de Sant Jordi o la no-celebració del 23 d’abril al Palau– fins als assumptes pendents –pagues de funcionaris, plans universitaris, ajuts socials–, des dels projectes estancats als que haurien d’estar en marxa, Catalunya viu al ralentí, més a prop que mai de la paràlisi si la majoria sobiranista prolonga el seu desacord fins al 22 de maig, amb la consegüent convocatòria d’eleccions per a mitjans de juliol. Tothom, amb independència de les seves idees, convindrà que la inèrcia política i administrativa de Catalunya té conseqüències negatives que, tard o d’hora, perjudicaran el conjunt de la societat.
La situació jurídica de Carles Puigdemont impedeix la seva investidura i és hora que el realisme s’imposi. La prolongació de l’article 155 és contraproduent i no té sentit perquè repetir les eleccions del desembre del 2017 el juliol del 2018 seria prolongar la inacció. I el 155. A diferència de l’última campanya electoral, aquesta vegada cap partit no podria carregar contra l’article i les seves maldats després d’haver tingut a les mans la facultat de la derogació.