John Banville
John Banville, escriptor irlandès que publica ‘La señora Osmond’
ESCRIPTOR
L’escriptor irlandès John Banville (Wexford, 1945) publica La señora Osmond (Alfaguara), seqüela ni més ni menys que del Retrat d’una dama de Henry James, un clàssic que el seu autor va publicar el 1881. “Era un repte”, diu l’autor.
Us imagineu Javier Marías escrivint la tercera part del Quixot? O Llucia Ramis la continuació de La plaça del Diamant? Uns atreviments impensables, oi? Tanmateix, això és el que ha fet l’irlandès John Banville (Wexford, 1945), també conegut en el seu vessant policíac amb el pseudònim de Benjamin Black, que publica, dijous que ve, La señora Osmond (Alfaguara), seqüela ni més ni menys que del Retrat d’una dama de Henry James, un clàssic que el seu autor va publicar el 1881, el mateix any que va aparèixer La Vanguardia. L’obra de James acaba d’una manera ambigua ja que no sabem si la seva protagonista, la fascinant Isabel Archer, es resigna a patir un matrimoni infeliç a Roma o si abandona el senyor Osmond. Banville –que rep aquest diari en un petit restaurant de Dublín– reprèn aquí la història, i fa viatjar la senyora Osmond per llocs com París, Genova o Florència.
Per què ho ha fet?
Era un repte. Henry James és el primer dels grans modernitzadors de la novel·la, la seva tasca és equivalent al que més tard va fer Joyce des de l’avantguarda. Fins i tot sent dels Estats Units, per a mi és l’inventor de la novel·la europea, i el novel·lista més important del seu temps. Com ho he fet? Bé, hi ha psicòlegs que asseguren que és possible induir-se una autohipnosi i crec que això va ser el que em va passar, ja que la vaig escriure a mà, com si estigués posseït, en només sis mesos.
D’alguna manera, trenca l’ambigüitat del clàssic.
No, més aviat ofereixo una nova ambigüitat. Una de les raons per les quals em vaig decidir a continuar el llibre va ser el seu final obert, però una altra era comprovar si era capaç d’escriure una novel·la psicològica. Al meu llibre, la Isabel s’enfronta als seus errors, va comprenent que ha de construir la seva llibertat i, en aquest procés, el primer pas és extraviar la seva bossa de mà plena de diners, una cosa que potser i inconscientment volia fer des del començament.
Per què?
Era estrany que una dona retirés d’un banc una quantitat semblant de diners en aquella època. Ella ho fa com a gest d’alliberament... però després perd la bossa i comença a entendre que tots els seus problemes tenen l’origen en els diners.
Com és la seva Isabel en relació amb la de James?
La meva és més sàvia i més trista i, evidentment, més gran, té una mica menys de 30 anys. Però crec que James, a la segona meitat de la seva novel·la, es va oblidar de l’edat i ens la va presentar com una senyora de mitjana edat, així que al principi vaig haver de rejovenir-la una mica.
El seu estil s’assembla al de Herny James?
M’encanta el seu estil però hauria estat un error imitar-lo. Perquè l’estil ho és tot en literatura: la trama, els personatges, les idees... tot passa a través d’ell, i no hauria pogut explicar les coses en el llenguatge del segle XIX, el que he fet és trobar un to jamesià, una certa atmosfera.
Una de les coses més divertides és retrobar els personatges secundaris. Per què en recupera alguns i no d’altres?
He teixit aquesta novel·la amb els fils de l’original, no m’he inventat ni tan sols nous personatges. Hi surt Madame Merle, la múrria amant del senyor Osmond; Pansy, la filla que tenen tots dos; el pretendent rebutjat per Isabel Caspar Goodwood; la periodista Henrietta Stackpole... Són els que em van caure més bé i els que m’aportaven elements importants per a la trama.
Li ha sortit un llibre feminista?
No ho sé. Fixi’s que la Isabel és en realitat un monstre, fascinant però monstruosa, d’alguna manera encegada pel seu ego. No és la gran intel·lectual que es pensa que és, i en el fons no es comporta de manera altruista sinó egoista. No és que sigui dolenta, és que senzillament és jove i ser jove significa voler fer el que et dona la gana, jo me’n recordo molt bé. Ella sap què vol i com aconseguir-ho. Espero que algú escrigui un dia una seqüela de la meva seqüela i li faci viure a fons el seu despertar eròtic.
Un altre tema és el contrast entre el caràcter dels europeus i els nord-americans.
Sí, però menys del que la gent creu. Es veu el Retrat... equivocadament com la història d’una jove i decidida nord-americana que viurà entre els antiquats europeus. Però la majoria de personatges són dels Estats Units també, fins i tot els més horribles. Madame Merle va néixer a Brooklyn, Gilbert Osmond és de Baltimore, Caspar Goodwood de Nova Inglaterra, Henrietta Stackpole simbolitza la nova dona independent dels EUA i fins i tot la família Touchett ve d’allà. L’únic europeu és Lord Warburton, no gaire decisiu en la trama.
Hi ha dos tipus de crítiques que li han fet: les que li diuen que ha fet una obra mestra, i les que parlen de fracàs.
No llegeixo les ressenyes, mai. Abans ho feia, i sempre me les creia, em pensava que les bones tenien raó... però que les dolentes també. No soc ingenu, ja sabia que em titllarien d’arrogant per haver continuat l’obra de Henry James, però jo m’ho he pres senzillament com una feina. No escric per als crítics, escric per a mi mateix.
EL MÈTODE “Crec que em vaig induir una autohipnosi i vaig escriure l’obra en sis mesos, com posseït”
LA NOVA ISABEL
“Més sàvia, més trista, comença a entendre que els seus problemes són pels diners”