Tot esperant Leticia
Passeig imaginari per Sant Esteve de les Roures, el poble català més famós situat a l’altre costat del mirall català
El creixement desbocat de Sant Esteve de les Roures s’atribueix a una sobrecàrrega de l’accelerador de partícules, situat entre el tanatori i l’acadèmia d’arts marcials Pérez de los Cobos. És una de les moltes teories –més literària que científica– que animen les converses i contribueixen a fer que els habitants, que no mostren gaire interès per ser censats, destil·lin un humor a prova d’amargats. Un dels filòsofs locals, que vol mantenir l’anonimat per no trair l’esperit d’obra col·lectiva que es respira al poble, ho explica a la barra del bar la Cocreta (sic). “Sant Esteve de les Roures és la fusió de transformar la incompetència de l’estat després de l’1-0 en substància creativa. Una forma evolucionada de contestació molecular metafòrica”, diu.
Això explica la sensació que té el turista, de moure’s en una dimensió psicodèlica i simbòlica que estimula la curiositat per esbrinar quanta ironia som capaços de suportar. “De fet –afegeix–, comença a haver-hi fundadors que, arrufant el nas, creuen que ha arribat l’hora de desmantellar un projecte que ara només atrau els oportunistes, que intenten apuntar-se a una broma viral excepcional. Potser estem patint la nostra primera crisi de creixement”.
De l’entremaliada creativitat fundacional s’ha passat a un to més greu, que exigeix recuperar el to d’indignació i mobilització provocat per l’actualitat política. El filòsof, però, qüestiona la consigna: “És lògic que el moviment anomenat la Revolució dels Somriures sigui capaç de crear una realitat alternativa tan original com aquesta”. Mentrestant, els turistes que, atrets per l’estrèpit viral, intentem acostar-nos a aquest monument a l’espontaneïtat som tractats amb una condescendència preventiva que recorda la dels empordanesos amb els barcelonins. Una altra característica: el paisatge viu una mutació constant, de joc d’ordinador, i canvia amb cada aportació, sense amoïnar-se de si és versemblant o no que, com passa amb altres infraestructures del país, es construeixi un aeroport que sembla homenatjar la falta d’avions i el potencial supersònic de l’ocellot de Twitter, autèntic tòtem de la comarca (la Llarena Alta). O que a les llegendes sobre l’origen del poble hi aparegui, com un sant graal, un informe de la Guàrdia Civil.
L’urbanisme, d’inspiració xinesa, és caòtic. En pocs quilòmetres quadrats, que l’ull omnipresent de Google encara no ha aconseguit abastar en la seva totalitat, conviuen una central nuclear que recorda la d’Els Simpson, un frenopàtic, una gossera, una concentració insòlita de xamans, pitonisses i bruixes, la proporció habitual de clubs cannàbics i fins i tot l’esperit amenaçador d’una versió local de Pablo Escobar. L’altre signe d’identitat que defineix el poble és el nivell de politització. Aquí el republicanisme independentista assembleari és majoritari, encara que, curiosament, C’s també té una representativitat que, més que notar-se, s’intueix.
En els partits de futbol de solters contra divorciats, els dos equips porten samarretes grogues que, lluny de dificultar l’aplicació del reglament, la faciliten. Les manifestacions de simpatia per la identitat work in progress del poble s’han traduït en demandes d’asil polític (l’última, de Pere Navarro), contactes amb diverses universitats estrangeres (fins i tot la Universitat Rey Juan Carlos s’ha interessat per la prestigiosa línia local de màsters fantasma) o, com en el cas de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, en la reivindicació de la seva condició de membre de la penya barcelonista. Altres personalitats, com Jordi Basté, afirmen haver-hi fet un programa de ràdio (El primer que arriba, el primer que seu )ihiharumors que Julian Assange negocia amb Alejandro Cao de Benòs per instal·lar-se, com a hacker –i fucker– resident, a l’ambaixada de Corea del Nord.
El furor associacionista deu ser el més alt del país i obliga a fer contorsions insòlites. Per exemple: el propietari de l’autoescola és, alhora, vocal de l’associació de dislèxics, president del club de fans de Quimi Portet i palanganer suplent del club de swingers. L’alta politització, però, és compatible amb patologies ocioses tan ancestrals com la prostitució, encarnada en locals com el Puticlub Oliental Sant Esteve de les Loules o, per paladars més refinats, una agència d’escorts que neix de l’escissió traumàtica d’una whisqueria. En l’àmbit religiós, la dispersió de creences certifica un esperit transigent i ecumènic. Destaca, per l’eufòria que es respira als seus rituals, l’església pastafariana, oposada a la litúrgia del convent de les germanes arrimades, que, tot i haver fet vot de silenci, són capaces d’interrompre’s constantment les unes a les altres.
L’agermanament amb el poble basc d’Arralde ha sigut polèmic. Concebut com una fructífera joint
venture per combatre l’acusació de poble fantasma, l’acte d’agermanament va degenerar en discussions eusko-bizantines que van obligar a mobilitzar tots els serveis d’urgència de la zona, inclosos els de l’Hospital Veterinari. Com en altres pobles, la presència de runners és contínua i ha propiciat que aquesta activitat s’incorpori al programa de la festa Major. L’actuació més esperada del programa, però, és la de Leticia Sabater. Fa dies que als fanals hi pengen banderoles publicitàries que retraten l’estràbic entusiasme de la cantant, que ha promès que interpretarà –encara no se sap si en directe o en playback– el seu celebrat Tukutú. La cançó inclou els polèmics versos “Un, dos, tres, mueve las caderas y los pies”, que. segons les males llengües, podria acabar sent l’himne de Tabàrnia.
L’ull omnipresent de Google encara no ha aconseguit abastar la superfície del municipi en la seva totalitat El furor associacionista d’aquest poble deu ser el més alt del país i obliga a fer contorsions insòlites