La veritat sobre el cas Mendoza
ESMORZAR. Taula grotesca a Los desayunos (La 1): hi asseuen Alfred i Amaia, la jove parella de cantants que concursarà a Eurovisió (hi ha un lloc per a cada cosa...). Un tertulià li pregunta a Amaia per la sentència de La Manada (“la mamada”, diu; ui! Lapsus), i un altre a Alfred sobre la novel·la Espanya de merda, d’Albert Pla. Quins senyors tan seriosos justificant la seva nòmina! Tertulians en ridícul i nanos incomodíssims (...i cada cosa al seu lloc): un despropòsit.
DON 6 I DON 4. “Si fem un documental, fem un documental!”, s’exclama Eduardo Mendoza: venç la seva immensa vergonya i obre l’àlbum de fotos familiar perquè l’equip d’Emilio Manzano filmi el nen de l’Eixample barceloní durant la postguerra. De la trobada entre el novel·lista i el periodista emergeix La verdad sobre el caso Mendoza (La 2, Imprescindibles, a internet), un documental meravellós el títol del qual parafraseja el de la novel·la amb què va debutar Mendoza, la que seria la primera gran novel·la de la Transició. Recordo el revòlver de la portada i la menció de l’obra al meu manual de Literatura de COU, el 1978, malgrat la seva recent publicació: quaranta anys després d’haver-la devorat amb la mateixa fruïció llaminera amb què havia llegit els meus còmics favorits anys abans, encara recordo com em va excitar aquell atrevit collage d’historieta d’aventures, de conte, de crònica periodística, de novel·la de gàngsters i de bergants, de costumisme noucentista i de blanc i negre cinematogràfic. La novel·la feia olor d’una Barcelona perillosa que m’agradava ensumar als carrers del barri xino, i la vaig llegir amb la consciència paradoxal de ser, acabada de publicar, un clàssic. Com si aquell Mendoza fos al panteó dels poetes morts, quan era un barceloní tan viu com jo (però establert a Nova York com a intèrpret a l’ONU, segons deia la contratapa). La verdad sobre el caso Mendoza és un documental il·luminador per a qui entengui que Barcelona és una cultura i Mendoza un dels seus fills més insignes. M’agrada que avui algú m’ajudi a recordar-m’ho: gràcies, Manzano. El documental parla de l’escriptor i d’on ve, de com va forjar aquesta novel·la publicada l’abril del 1975, i una Barcelona que era casa nostra i de ningú. Molts ens vam agermanar com a lectors bevent aquell licor fundacional de la literatura de Mendoza, que avui és al genoma dels barcelonins (ho sàpiguen o no). Aquest documental sibarític és Mendoza pur, però un Mendoza que parla més del que mai l’havíem sentit parlar: m’ha divertit com relata el seu primer Sant Jordi com a autor (23 d’abril del 1975), entre càrregues policials amb bales de goma, de l’impacte de les quals el salvaria el gluti interposat d’un editor de Seix Barral, escut voluntari per a un escriptor novell (i que ja sempre serà fidel a una editorial tan abnegada). El documental acaba entre rialles de Manzano i Mendoza a costa dels informes de dos censors –don 6 i don 4– de la novel·la: les seves visions divergents componen –quan les juxtaposem– una crítica polièdrica de La verdad sobre el caso Savolta i una (dia)crònica social involuntària, imprevisible i precisa.
A l’escriptor novell li va fer d’escut, contra una bala de goma, el gluti interposat del seu editor voluntariós