Jack l’Esbudellador: “Encara tinc el ganivet en bon estat”
Una carta macabra de l’assassí se subhasta per 25.000 euros
El juny del 1958, la presència dels pintors Antonio Saura, Rafael Canogar, Luis Feito i Manuel Millares al Pavelló Espanyol de la XXIX Biennal Internacional de Venècia rep l’aprovació del públic i la crítica. Suposa la consolidació internacional del grup El Paso. El govern espanyol també intenta capitalitzar l’èxit i organitza una exposició itinerant que provoca el rebuig dels seus components.
Saura va presentar a Venècia –on també van tenir una acollida excel·lent Tàpies i Chillida– una selecció de Damas, la seva sèrie sobre el cos de la dona, a mig de camí entre la figuració i l’abstracció, en què només utilitza el blanc i el negre. Una de les peces estrella és Salvatierra, un oli de 162x130 cm que ara es pot veure a la galeria Mayoral, de Barcelona, en l’exposició Saura. Tragèdia-Creació (oberta fins al 25 de juliol), comissariada per Luca Massimo Barbero, director de l’Institut d’Història de l’Art de la Fundació Cini de Venècia. Feia tretze anys que no es veia una exposició d’Antonio Saura (Osca, 1930–Conca, 1998) a Catalunya.
La galeria Mayoral s’ha especialitzat els darrers anys en l’obra d’artistes catalans i espanyols de la postguerra, amb especial incidència en els components del Dau al Set i El Paso. L’obra d’aquests ha quedat relegada, almenys als museus de Catalunya, per la pinça entre els grans artistes d’inici del segle XX, Picasso, Miró i Dalí, i l’art més contemporani. En aquestes exposicions de Mayoral es combinen obres de les col·leccions dels artistes, que generalment no estan a la venda, amb altres de particulars, que sí que ho estan. I a més van acompanyades d’un catàleg en anglès que en aquesta ocasió té textos de Michel Tapié, Yvon Taillandier, Julián Ríos i Dore Ashton i una selecció de fotografies de Leopoldo Pomés, Jean Marie del Moral, F. Català-Roca, Jaume Blassi i Ramon Masats.
Aquesta exposició aplega fins a sis quadres de mida gran de la sèrie Damas. Salvatierra és del 1957 però d’altres com Nila o Ariza I són de 1962-1963. Pandora (1960) es va exposar a la galeria Pierre Matisse de Nova York i a la de l’Ariete de Milà, on la premsa la va rebatejar com “la maja desnuda de Saura”. Per a l’artista, aquestes obres són fruit del cos a cos entre éssers vius i sorgeixen d’una “imperiosa necessitat de cridar”, d’“expressar-se com sigui, fent nostres totes les possibilitats energètiques de l’univers”. Una rebel·lió que ho era també de l’ambient tancat i claustrofòbic d’aquella Espanya franquista. En el seu primer assaig, Programio (1950-1951), que el mateix Saura es va autoeditar i del qual a la galeria es mostra un exemplar dedicat al pintor Joan Josep Tharrats, es pot llegir una frase que explica els seus objectius en aquells moments: “Pintar els monstres d’una nova mitologia bàrbara”.
Luca Massimo Barbero vincula aquesta visió tràgica i punyent de la realitat per part de Saura amb les teles de Goya. Una influència que a partir de la seva visita a París el 1952 enllaça amb obres d’altres artistes com Simon Hantaï, Roberto Matta, Willem de Kooning o Yves Klein.
Entre les 15 obres exposades destaquen les cinc sobre paper que inclouen diversos retrats i autoretrats abstractes. Un collage de mida gran titulat 40 superposiciones (160x195 cm) reuneix des de manuscrits antics sobrepintats fins a imatges retocades del Museu d’Art Abstracte de Conca o de la mateixa ciutat encantada.
El 2006, les hereves de Saura, la seva esposa, Mercedes Beldarraín, i la seva filla Marina, van crear la Fondation Archives Antonio Saura a Ginebra que custodia els arxius del pintor (fotografies, cartes, manuscrits), la seva biblioteca, així com una col·lecció representativa de la seva obra. També té els drets d’autor. En canvi, la Fundació Antonio Saura creada a Conca el 2008 per les administracions i dos germans del pintor (el cineasta Carlos Saura i l’escriptora Ángeles Saura) va haver de tancar a final del 2015 per problemes de finançament i l’oposició de les hereves.