Traduir, un acte literari que encara no està reconegut
Traductors al castellà de Mankell, Murakami, McEwan, Magris, Ishiguro o Carrère, entre d’altres, analitzen el dèficit de reconeixement d’una tasca literària que és essencial
El valor de la seva feina, de vegades reduït tan sols al seu nom en un cos de lletra diminut al costat de la fulgurant firma de l’escriptor d’una novel·la de moda, s’hauria de reconèixer d’una vegada per totes. Es tracta d’un treball essencial, el del traductor, sense el qual moltes obres es buidarien d’ànima. I tot i això les seves hores d’ofici estan mal pagades i menys valorades del que es mereixen. Traductors al castellà d’autors com Mankell, Murakami, McEwan, Ishiguro o Carrère ho han analitzat per a La Vanguardia.
Des d’APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya) estudien el sector i, especialment, la situació de traductors d’obres literàries. Asseguren que, per bé que fins fa poc no se’ls reconeixia prou, s’estan fent esforços en aquest sentit gràcies a la pressió de diverses associacions de traductors.
“Es va estenent, per exemple, la pràctica de posar el nom dels traductors a la coberta, sobretot editorials més independents, que s’adonen que aquest reconeixement transmet als lectors l’interès per mantenir la qualitat”, explica Isabel Llasat, traductora de literatura infantil i juvenil i membre d’APTIC.
A quin país del món es retribueix més bé el traductor?, li preguntem. “Ho ignoro. A Espanya la llei de la Propietat Intel·lectual ens reconeix com a autors, un avantatge de què no gaudeixen els col·legues de gaires més països. Tot i això, la possibilitat de cobrar drets sobre la venda dels llibres es materialitza molt poques vegades, i el que es cobra com a avançament es converteix, al final, en l’únic pagament de la feina. I no sempre és un pagament proporcional a les hores invertides”, conclou Llasat en nom de la Comissió Editorial d’APTIC.
Els traductors són els encarregats de traslladar les emocions d’un autor amb les seves pròpies paraules. D’aquest viatge de termes, del gir que triïn i de l’atmosfera que siguin capaços de crear en dependrà la fidelitat al text original i la capacitat de commoure el lector. A Marta Rebón (Barcelona, 1976), per exemple, li devem la traducció de diverses obres mestres, des de Vida y destino, de Grossman, a Las almas muertas, de Gógol, o Una saga moscovita, d’Aksiónov... La llista completa d’aquesta traductora nasa cuda a Barcelona el 1976 és aclaparadora. Veu més reconeixement per part dels lectors, però, paradoxalment, el camp de batalla continua sent el sector editorial i els mitjans de comunicació. “Per als primers, el traductor és un proveïdor més, no pas una peça primordial del procés. I els segons sovint contribueixen a perpetuar-ne la invisibilitat”. Rebón afegeix que no li importa tant la mida del nom del traductor a la coberta com “la seva absència en debats culturals”.
Reclama tarifes més justes. “L’ideal seria que un traductor literari pogués viure raonablement de la seva professió. Per treballar de vegades s’ha d’endeutar, i això és un disbarat. És una pràctica habitual que un escriptor rebi una bestreta abans de lliurar una novel·la. En canvi, un traductor treballa en un llibre llarg i complex i no cobra la factura fins dos mesos després del lliurament, fins i tot més tard”.
En altres països els traductors estan més ben tractats. En el cas d’Alemanya –assenyala Rebón– les tarifes són substancialment millors que Espanya. Al Canadà el govern –a través del Canada Council for the Arts– recomana unes tarifes mínimes per paraula que aquí només s’aconsegueixen en traduccions tècniques”.
Pel basc Jaime Zulaika, que ha traduït Carrère, Sarah Waters, McEwan o Martin Amis, el reconeixement al traductor “continua sent, ja no insuficient, sinó nul o pobre”. I hi afegeix dades. Només un 9% dels traductors literaris viuen exclusivament de l’ofici. La mitjana d’ingressos bruts d’aquests professionals qualificats tan sols va superar els 5.000 euros anuals el 2015, segons dades d’una enquesta publicada a La Vanguardia. “Des d’aleshores el creixent nombre de joves qualificats que exerceixen aquest ofici i el notable augment de la qualitat de la seva feina no s’ha vist reflectit en un poder adquisitiu més gran. Al contrari: la indústria editorial ha generalitzat la baixada de tarifes”.
Lourdes Porta, traductora de Haruki Murakami, introdueix una altra mirada al debat: “En el cas japonès, pel fet de ser pocs, se’ns valora, però cal fer una distinció: una cosa és la valoració social, i una altra, la remuneració. Temps enrere era comú que es publiquessin en castellà obres japoneses retraduïdes de l’anglès o el francès. Això ara seria impensable en una editorial de primera línia”.
Porta creu que una mesura urgent seria enfortir les entitats associatives que difonen la seva feina. “El problema és que treballem en solitari, cosa que no facilita la comunicació entre nosaltres [...] No sé on es paga més bé el traductor, però sens dubte deu ser en un país de ciutadans amb un nivell educatiu i cultural alt”.
Carmen Montes Cano (Cadis, 1963), traductora del suec, especialment d’obres de Henning Mankell i Premi Nacional a la millor traducció el 2011, considera que no es reconeix la tasca dels traductors “com a gremi, com a col·lectiu, com a grup de treballadors o pedra angular del sector del llibre; no es té present que han estat i són els veritables artífexs de la literatura universal”. Recorda que el valor econòmic que aquest sector aporta a la indústria del llibre, segons l’informe elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport per a ACE Traductors (publicat el juny del 2017), suposa un 35% de la facturació del sector del llibre.
“Encara hi ha programes de la radiotelevisió pública que es neguen a citar el nom del traductor quan parlen d’una obra traduïda. És incomprensible, però és així –lamenta Montes–, i caldria començar a la primària, conscienciant els nens que hi ha un traductor en molts dels contes i sèries amb què es diverteixen”, que hi ha un autor estranger “que potser no va escriure en anglès, sinó en una altra llengua esplèndida i amb veus i sons inesperats. I que la relació entre les llengües és un rizoma, és arborescent, i gairebé mai no és una bijecció”.
De Vicente Campos explica un editor que és un gran traductor de l’anglès, “de gent com Pynchon, entre altres autors complicats”. Del seu ofici en lamenta les tarifes baixes, irrisòries; la precarietat i indefensió causada pel desequilibri en-
tre les parts. “Continua la sensació que es té el traductor per un becari etern, més pàl·lid i amb més domini del vocabulari, però igual de vulnerable”. Quant al reconeixement genèric, varia segons els casos, condicionat per l’interès, els escrúpols i la bona voluntat d’editorials i mitjans, i fins i tot dels mateixos traductors.
Camps aposta per una regulació legal, realista i aplicable, i “el compliment efectiu de la legislació vigent (encara hi ha encàrrecs editorials, fins i tot d’institucions, sense contracte escrit; és freqüent la falta d’informació sobre drets i royalties, es publiquen reedicions –o es fan vendes a tercers– sense comunicarho)”. Per ell és urgent que s’estableixin tarifes mínimes obligatòries “per molt vocacional que sigui la implicació a la feina; només tradueix de l’aire el que s’ho pot permetre”. També cal reconèixer, afegeix, l’esforç de molts editors per dignificar les seves condicions laborals.
Daniel Najmías ha traduït autors com l’alemany Philipp Blom, Günter Wallraff o la guerrera Lionel Shriver. Creu que tot i que es valoren algunes traduccions “canòniques” o edicions “definitives” d’algunes obres, la feina del traductor sovint passa desapercebuda, “sense menystenir la feina i respectant tots els gustos” d’obres que no arriben ni de lluny a la categoria de clàssics, ni tan sols la literatura de qualitat mitjana-alta. “L’última dècada algunes editorials han començat a incloure el nom del traductor a la tapa del llibre. És una manera de no oblidarse’n. Em consta que al Regne Unit, Alemanya i França la nostra feina està més ben remunerada que a Espanya, començant perquè el sistema de còmput (bé per pàgina estàndard, bé per paraula o caràcters) afavoreix molt més que aquí”.
Traductora de l’italià Claudio Magris, entre d’altres, Pilar González Rodríguez afirma que “hi ha situacions tan peculiars com la d’alguns crítics que citen la ‘magnífica prosa’ d’un autor sense tenir en compte que no estan citant el text original, sinó el del traductor –a qui, insisteixo, no anomenen–. Els mateixos autors (vius) es desentenen moltes vegades de la traducció i dels traductors dels seus llibres, per bé que també hi ha autors molt atents a les seves traduccions”.
Premsa, ràdio i televisió silencien sistemàticament i contumaçment les condicions dels traductors, condemnats a ser esmentats només als crèdits del llibre. “Aquesta omissió, sovint voluntària –tenint en compte el cas omís que fan de les protestes o peticions que els formulem–, és tant sospitosa com incomprensible, perquè tot oient, lector o espectador dels mitjans sempre coneix el nom del crític, el locutor o el presentador que “firma” la feina de manera verbal o escrita. I aquesta discriminació és estranya, perquè oblida, minimitza i menysté un servei intel·lectual que els permet llegir en castellà, gallec, català i eusquera textos que no podrien llegir en la llengua original”, conclou Zulaika.
“El greuge d’aquesta indiferència i menyspreu –conclou– és que s’enforteix la creença que els traductors no mereixen guanyar més per una feina que uns senyors jutgen desproveïda de mèrit”.