Rellegir Aristòtil
El professor Xavier Riu ha culminat la traducció del text original de la Poètica d’Aristòtil, amb l’objectiu d’oferir una versió alliberada de les modificacions que arrossegava, fruit de les nombroses traduccions viscudes per l’obra del filòsof estagirita al llarg dels anys.
Sovint, per llegir la tradició cal esborrar la tradició mateixa. I així, per llegir avui la Poètica d’Aristòtil cal mirar d’evitar el pes de les traduccions que se n’han fet i que han configurat el significat de l’obra tant com l’autor mateix. Xavier Riu l’ha traduïda de nou per la Fundació Bernat Metge. Riu, professor i investigador a la Universitat de Barcelona, ha mirat enrere en el text clàssic per esporgar la seva versió de terminologia històrica però poc efectiva i precisa, per retornar el nom de cada cosa, que deia Espriu.
Per posar-ne un cas ben significatiu, el mot mímesis s’havia optat per deixar-lo en grec o per traduir-lo com imitació i que cadascú l’entengui com pugui, mentre que Riu el tradueix, segons el context, per “fer com algú altre”, “emulació” o “representació”. I és que la mímesis té tanta força en la tradició que Erich Auerbach s’hi va basar de totes passades per escriure la seva gran obra Mímesis: la representación de la realidad en la literatura occidental, que va deixar una fonda petjada. Altres conceptes en aquesta línia: el que s’havia traduït quasi sempre com a versemblant ara és com cal o com és lògic ,ola clàssica faula ara és la història.
Els problemes amb la lectura de la Poètica, però, són diversos, ja que es tracta d’un text que malgrat la seva importància cabdal és sorprenentment breu i dispers en si mateix, fins i tot contradictori, ja que, com remarca Riu en la introducció, “fa la impressió de no haver estat pensada per a la publicació, o si més no de no haver rebut una revisió final (per això una idea força estesa, i prou versemblant, és que potser es tractava d’unes notes per fer la classe)”. D’aquí la necessitat sempre d’un estudi introductori que acoti el text, una guia que acostuma a ser més extensa que l’obra mateixa que es comenta.
Tot això per no parlar, a més, de la hipotètica existència d’un segon volum de l’obra dedicat a la comèdia, que el 1980 va donar lloc a la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, el seu gran supervendes, encara més després de la pel·lícula que en va fer Jean-Jacques Annaud.
L’editor de la Bernat Metge Raül Garrigasait (flamant premi Òmnium a la millor novel·la i premi Llibreter 2017 amb Els estranys) reivindica l’actualitat del llibre, perquè “encara és útil, es pot fer servir a les escoles d’escriptura, s’hi troben molts bons
Garrigasait reivindica que encara és “útil: s’hi troben molts consells per a guionistes i dramaturgs”
consells per a guionistes i dramaturgs”.
Per Garrigasait, però, la nova edició de la Poètica “no és una excentricitat, sinó que correspon al que fa anys han fet les altres literatures, es tracta d’una renovació, en cap cas una revolució”.
La relectura és el que fonamenta els clàssics, i pel que fa a aquesta obra del segle IV a.C. és part de la seva història, ja que en realitat el seu pes es basa en el redescobriment que en van fer els humanistes a partir del Renaixement, perquè l’obra gairebé es va perdre en el magma de la història i bàsicament n’arriben dos manuscrits medievals, una traducció llatina i una d’àrab feta a partir d’una versió siríaca no conservada, així com ja a partir del segle XV alguns manuscrits i traduccions renaixentistes. L’edició de l’obra ja era una tasca d’edició filològica en tota regla.
La Poètica d’Aristòtil és l’obra clàssica d’on deriven (per afirmació o per negació) quasi totes les visions teòriques sobre la literatura, des d’Horaci fins a les teories estructuralistes. Cada escola literària n’ha fet una lectura que ha anat imposant la seva visió.
Aquesta nova edició encara una nova etapa de la Fundació Bernat Metge, que va deixar fa uns mesos el paraigua de la Fundació Cambó i ara està sota l’empara de la cooperativa SOM, que li vol donar un nou impuls sense perdre el caràcter de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins.
De fet, la Poètica ja va ser un dels primers clàssics de la col·lecció, que el 1926 va publicar aquest imprescindible aristotèl·lic en versió de Josep Farran Mayoral (amb una revisió el 1946 de l’editor Josep Vergés). En tot cas, en català no hi ha hagut gaires més traduccions: la primera va ser el 1907, i després de la de Farran, Laia en va publicar una altra el 1985, fins que ja el 2016 Angle Editorial en va treure una traducció d’Àngel Martín Arroyo. Així doncs, entre el 1985 i el 2016 era un títol que no es podia trobar amb normalitat en català a les llibreries. Ara, si més no, el lector en català podrà escollir.