Les nostres memòries de l’Àfrica
Al’Àfrica Occidental, el poble malinké ho resumeix així: “Un ancià és un remei”. Un proverbi tutsi, a Ruanda, apunta una reverència similar. “L’ull de l’ancià no surt d’hora, però surt per mirar”. Per als Masai, a Kènia, qui escolta un avi és com un arbre fort i qui es tapa les orelles és com una branca al vent. El respecte a la tercera edat és innegociable a l’Àfrica, on els ancians són actors centrals a les famílies. El projecte Memòria, impulsat per Casa Àfrica, beu d’aquesta deferència a l’experiència. A través d’un web multimèdia, recupera el testimoni de missioners i cooperants espanyols que han dedicat la seva vida al continent. Si en diverses cultures africanes es considera que es crema una biblioteca quan un ancià mor, aquest projecte busca evitar l’incendi d’aquests records. “Atesa la seva avançada edat —expliquen des de la iniciativa—, la memòria de moltes d’aquestes persones es podria perdre. El projecte Memòria recull i salvaguarda les seves vivències”. Fins ara s’han realitzat 55 entrevistes en vídeo, acompanyades de 624 fotografies històriques dels protagonistes des de 32 països africans diferents. El resultat és un homenatge a la memòria però també una finestra oberta a l’Àfrica a càrrec d’espanyols que han estat testimonis de guerres, independències, magnicidis, processos de pau, cops d’Estat ....
El seu testimoni reflecteix els canvis viscuts pel continent. Després d’un primer any convuls a Guinea Equatorial, d’on la seva congregació va ser expulsada, la monja de Palència Amparo Morrondo es va instal·lar primer 25 anys a Mali i després deu anys a la Costa d’Ivori. Quan va arribar a la missió maliana, va creure que aterrava en un altre món. “No teníem llum ni aigua, no hi havia cap botiga ni res. Quan els veïns mataven una cabra ens cridaven per si en volíem comprar un trosset. Feia 50 graus a l’ombra, dormíem i érem feliços amb això”. Morrondo, a càrrec actualment de la maternitat d’Abobo, va aprendre llengües locals, es va adaptar a l’escassetat i es va enfrontar a la fam. “El més dur va ser veure morir la gent de gana i no poder-hi fer res. M’agradaria no tornar a veure ningú més morir així”, diu.
Per a molts, la religió va ser un agafador crucial. Per al toledà José Antonio Soria, germà de San Juan de Dios, la fe el va fer aguantar la por des de l’únic hospital obert del país durant l’horror de la guerra de Libèria, on hi va treballar 14 anys. Abans havia servit quatre anys al Camerun, però la violència liberiana el va marcar. “He vist nens de 10 anys amb fusells AK-47, que no podien aguantar”.
Per a Sòria, que aquest hospital es mantingués obert va ser un miracle. “Portaven els ferits en carretons. Recordo files de 20 lliteres a la porta del quiròfan esperant. Gairebé sempre, el mateix diagnòstic: ferida de bala. L’hospital feia olor de marihuana perquè molts ferits eren soldats dels dos bàndols i per matar necessitaven drogar-los. Estaven enganxats”.
El relat d’alguns missioners suposa un acostament de primera mà a moments històrics. A la monja Julia Inmaculada Rodrigo, de 81 anys, i que va arribar per fer de mestra a l’Alt Volta (actual Burkina Faso) fa 45 anys, se li va quedar gravat el dia que van assassinar el president revolucionari Thomas Sankara. Encara que Rodrigo ha viscut cops d’Estat, rebel·lions tuareg i l’auge del gihadisme, recorda intensament l’assassinat del Che Guevara africà. “Sankara va voler tenir una idea revolucionària. Era molt jove. Tenia una amiga que havia estat professora seva a l’institut i venia a veure-la, fins i tot quan ja era president del país. Se sentia motivada i tenia bones idees, però la realitat va ser molt diferent”. El projecte també és un pont a la reflexió. Per a la monja soriana Pilar Cacho, que va viure 40 anys a Zimbàbue (abans Rhodèsia), on va construir pous, va dirigir un hospital i va viure la guerra civil i la independència, l’Àfrica li ha tornat molt més del que ella li ha pogut oferir. “Vaig anar pensant que ensenyaria moltes coses i és la gent la que m’ha ensenyat a mi, sobretot la paciència, la comprensió, l’acollida i l’alegria. Em va sorprendre molt que a Espanya dius hola o adéu i ningú no et contesta, i ara amb el mòbil cada vegada menys perquè sembla que no ens necessitem”.
Casa Àfrica recupera les vivències de missioners i cooperants espanyols al continent “A Libèria vaig veure nens amb fusells AK-47, que no els podien aguantar”, explica Soria