El tèrbol negoci de la vida dels polítics
El cas del vídeo de Cifuentes torna a l’actualitat el tràfic de dossiers, els seguiments i la venda de dades
En un país fustigat per corrupcions de centenars de milions, la presidenta de la Comunitat de Madrid se’n va a casa per dos pots de crema facial que valen quaranta euros. El detall s’imposa al conjunt: això passa moltes vegades. Però cal reflexionar sobre la manera, el moment i qui difon aquestes imatges, cosa que ens permet treure el nas pels secrets del tèrbol negoci del tràfic d’informes i la venda de dades.
Partim de la base que Cristina Cifuentes no tenia salvació des del moment en què es va saber que no va guanyar el màster. Però qui li pren definitivament la cadira és un vídeo en què apareix robant unes cremes de bellesa en un supermercat. Es tracta d’una actuació intolerable per a un càrrec públic, però cal fer-se una pregunta perquè les imatges esmentades van ser captades l’any 2011. Així doncs, la qüestió és: qui les va guardar i per a què? Aquest tipus de vídeos s’esborren al cap d’uns dies, de manera que algú va aconseguir aquestes imatges, les va ficar en un calaix durant set anys i va esperar el moment més oportú per difondre-les.
Aquesta guerra bruta no és nova, però treu a la llum el fosc negoci dels dossiers, sempre vinculats a casos de corrupció. Una dada: Cifuentes va portar a la Fiscalia el projecte fallit de Campus de la Justícia a Madrid el 19 d’abril, i el vídeo va aparèixer el 25. Casualitat?
A Espanya, la passió per les vergonyes dels altres va tenir un primer moment àlgid a la dècada dels noranta del segle passat, quan es comentava que dos empresaris poderosos acumulaven dossiers sobre tothom amb qui tractaven. Devia ser una altra casualitat, però en el moment que es va presentar la querella contra Mario Conde i es va intervenir Banesto es van començar a filtrar dades sobre el Cesid (avui CNI) que van causar una crisi als serveis d’intel·ligència espanyols.
Aquesta pulsió no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat amb els anys. La famosa conversa a La Camarga entre l’exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, Vicky Álvarez, i Alicia Sánchez-Camacho es va enregistrar el 2010, però no va començar a circular fins al 2012, quan es començava a parlar del cas del 3% i de la imputació d’Oriol Pujol Ferrusola per les ITV. Enca- ra no està clar qui la va distribuir. Com tampoc es poden obviar les paraules de Jordi Pujol i Soley en una comissió del Parlament el setembre del 2014: “Si es talla una branca, pot caure tot l’arbre”. Sonaven a advertència.
En aquells temps, a les redaccions arribaven sobres anònims amb informes sobre polítics amb dades incontrastables. I la psicosi, no desapareguda, sobre les intervencions telefòniques va arribar a tal nivell que en moltes reunions, fins i tot oficials, es guardaven els mòbils per por que estiguessin infectats amb programes que s’activaven a distància i gravaven les converses. Fins i tot la reunió entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, va ser gravada i difosa en un episodi graciós no explicat del tot.
Durant l’anomenada operació Catalunya, que s’ha definit com la guerra bruta d’Interior per desactivar el sobiranisme, va aparèixer la figura del comissari José Manuel Villarejo, avui a la presó per una trama corrupta, i a qui se li han intervingut enregistraments que han portat a la confiscació de diners en un jardí i d’una pistola apartada en una batuda contra ETA. Fins i tot un jutjat investiga si una unitat dels Mossos d’Esquadra va seguir els adversaris polítics de la independència.
Aquí no hi ha colors. És un circuit en què hi ha implicats polítics i empresaris sense escrúpols, detectius de dubtosa moralitat i funcionaris de seguretat corruptes, que acumulen seguiments i enregistraments per vendre’ls en el moment més nociu. Un negoci tèrbol, un riu negre i purulent que circula per sota dels fonaments de la vida política i que desemboca en una guerra bruta en què no es fan presoners. És clar que un càrrec públic no pot pispar en un supermercat, però no es pot obviar que el camí per revelar-ho no és edificant. Més aviat esgarrifa.
Fernández Díaz, Villarejo, La Camarga, el cas Banesto, el Cesid..., en aquesta qüestió no hi ha colors polítics