Contra tothom

Rajoy coronarà el cim d’aquesta legislatura just quan el seu partit cau en picat a les enquestes. Sembla que té lligada la majoria necessària per aprovar els pressupostos. Els seus negociadors han estat capaços de teixir un pacte amb dos antagonistes: Cs i PNB. Rajoy arribarà previsiblement al 2020. Un mèrit gens menor per a un dirigent que està surant amb una fràgil majoria parlamentaria sobre un temporal d’ones gegantines: crisi catalana, corrupció del partit, qüestionament del poder judicial i opa de Ciutadans. Rajoy exhibeix una vegada més la força del quietisme, la musculatura de l’immobilisme.

En el discurs de recepció del premi Príncep d’Astúries de 1987, l’escritor Camilo José Cela va fer un elogi del control polític del temps. Va citar repetidament Cervantes, que a La gitanilla escriu: “Se dará tiempo al tiempo, que suele ser dulce salida a muchas amargas dificultades”; i que a Las dos doncellas sentencia: “Dejad el cuidado al tiempo, que es gran maestro en dar y hallar remedio”. Cela va glossar la pensadora María Zambrano, que va descriure la maduresa com “el descobriment del temps”. Va citar també el savi argentí Mario Bunge, que ha posat l’accent en una meravellosa característica del temps: que, essent del tot imperceptible i immaterial, pugui ser mesurat amb tanta precisió. Cela, en fi, recomanava a l’actual rei d’Espanya que fes cas de la famosa sentència “En España, el que resiste gana”, de la qual es va apropiar com si fos seva (de fet, s’atribueix al general Narváez) tot reforçant-la, però, amb una altra cita pronunciada “con elegante y noble regodeo” pel rei Felip II: “Yo y el tiempo contra todos”.

Yo y el tiempo contra todos. Aquest ha estat, certament, el capteniment característic de la majoria dels líders polítics espanyols: de Felip II a Felipe González, del general Narváez (que, al llit de la mort, comminat a perdonar els seus enemics va dir que no podia perquè els havia mort tots) al general Franco, a qui ningú no es va atrevir a demanar que perdonés els seus enemics: tothom sabia que els havia morts tots.

A diferència d’Aznar, que va ser un impacient, Rajoy s’ha fiat sobretot de la capacitat del temps per refredar les coses, per enterrar els problemes, per imposar la seva quietud. Yoyel tiempo contra todos. No queda al PP cap personalitat capaç de portar-li la contrària. Explicava l’altre dia la nostra companya Carmen del Riego que els dirigents del PP s’immolaran amb Rajoy abans de contradir-lo. No queda al país cap rastre d’esperança ni d’optimisme, només conflictes hàbilment instrumentalitzats per afavorir que Rajoy floti com un tap de suro damunt les onades gegantines.

Albert Rivera, que revela en els seus tuits encara més impaciència que Aznar, haurà de mirar molt pel retrovisor durant aquests dos anys. A qui lidera totes les expectatives, aquests dos anys se li faran eterns. Yo y el tiempo contra todos és la fórmula d’èxit de l’èxit personal en la política espanyola. També és –però ningú no hi dona importància– la formula del fracàs col·lectiu.

A Rivera, que lidera totes les expectatives, aquests dos anys se li faran eterns