Escoltar la “còlera del poble”
Aquesta va ser l’expressió que va fer servir el president francès, Emmanuel Macron, en la intervenció davant els europarlamentaris d’Estrasburg fa dues setmanes. Es va referir a Europa com un continent dividit entre “democràcies iliberals”, que amenacen de desballestar el projecte comú, i les “liberals”, que han d’escoltar “la còlera del poble” si volen evitar-ho. Anant un pas més enllà, va assenyalar que a Europa està reapareixent una nova forma de “guerra civil”.
El to i el llenguatge van ser clarament populistes. Però Macron no fa escarafalls d’aquell terme. De fet, s’ha definit com un “polític populista” que vol escoltar i adreçar-se al poble. En qualsevol cas, la referència a la “còlera del poble” com a element determinant de la deriva autoritària de les democràcies planteja dues qüestions: quines en són les causes?, com s’han d’atendre?
En essència, segons el meu parer, la còlera del poble és una reacció contra l’establishment format per l’aliança de tres actors des dels anys vuitanta: a) la nova aristocràcia dels diners sorgida amb les grans corporacions globals, la desregulació financera, la privatització i els nous monopolis digitals; b) els governs liberals i socialdemòcrates, i c) les tecnocràcies dels experts dels organismes econòmics governamentals, europeus i internacionals.
Com va aconseguir el suport dels governs aquesta nova oligarquia dels diners? Fent servir tres idees. Primera, que els seus ingressos elevats són el resultat de la seva vàlua personal, de la seva excel·lència. Segona, que la seva funció al capdavant de les empreses és crear valor per a l’accionista i els directius, i no per al conjunt de la societat. Tercera, que aquestes polítiques que a ells els van fer molt rics acabarien beneficiant també la resta de la societat (teoria del desbordament). En realitat, són wishful thinkings, creences interessades. Però el suport dels governs va permetre a aquesta nova oligarquia dels diners fer servir en benefici exclusiu la globalització, la integració europea i els fluxos immigratoris.
La idea que són molt rics perquè s’ho mereixen ha permès a la nova aristocràcia dels diners practicar l’abstinència emocional amb la resta de la societat. Els molt rics s’han autoexclòs: viuen en guetos, i els seus fills van a guarderies, escoles i universitats segregades de la resta. Aquella abstinència emocional ha produït una corrupció dels sentiments morals dels molt rics: veuen la desigualtat i la pobresa creixent que s’ha inoculat en les democràcies occidentals com un resultat natural de les coses.
Però la visió des de l’altre costat de la societat no és la mateixa. La desigualtat, la pobresa, la falta d’oportunitats, la precarització laboral, la jivarització de les classes mitjanes no es veuen com a fatalitats inevitables de l’economia i el canvi tècnic, sinó com el resultat de les polítiques i reformes dutes a terme per l’aliança d’interessos entre l’aristocràcia dels diners, els governs i les tecnocràcies. Per això la ira, la rancúnia, el ressentiment i l’odi que alimenta la còlera social contra aquest establishment.
Com atendre aquesta còlera? En la seva intervenció Macron va fer servir la distinció entre “populista bo” i “dolent”. El dolent seria el que busca aprofitar aquesta còlera del poble per, amb el seu suport electoral, desballestar la democràcia liberal (les institucions intermèdies entre el governant i el poble, la premsa lliure, les regles parlamentàries de respecte a les minories, la separació de poders entre el poder legislatiu i el judicial, la convivència social, la tolerància amb l’altre) i transformar-la en una democràcia autoritària, iliberal. El populista bo, al contrari, seria el que busca atendre aquesta còlera dins del marc de la democràcia liberal i del sistema d’economia de mercat, però canviant les polítiques i la ideologia que les legitima. Macron es veu en el paper de populista bo.
Per atendre la còlera del poble necessitem un impuls polític com el que hi va haver el 1945, quan, en condicions més precàries que ara, es van assolir èxits com crear béns públics de gran importància per a l’erradicació de la desigualtat i la pobresa, com la sanitat i l’educació pública, la reforma del sistema fiscal, la regulació dels monopolis, la creació d’un capitalisme competitiu i la gestió de la macroeconomia per evitar les grans crisis financeres i econòmiques. D’aquesta manera es va aconseguir reconciliar economia de mercat, progrés social i democràcia liberal. El resultat van ser els Trenta Gloriosos, les tres dècades que van venir després d’aquesta aliança progressista. Aquesta torna a ser ara la tasca si es vol atendre la còlera del poble i evitar que el beneficiari sigui el populisme autoritari.
Els molt rics veuen la pobresa creixent que s’ha inoculat en les democràcies com un resultat natural de les coses