Jo també soc un casat!
Ultimament, soc molt solidari. Total, què em costa ser solidari? Res! Així que detecto una causa noble, justa o perduda entre l’actualitat informativa, obro signe d’admiració, escric “jo també soc...” i afegeixo el nom o la condició del premiat. –Jo també soc un treballador! D’això pensava escriure ahir, Primer de Maig, després de jugar a tennis a les deu amb un amic casat, però el xàfec va frustrar el pla. –Jo també soc un casat! Mentida fastigosa, però una força interior molt solidària em va empènyer a empatitzar –ja he col·locat una deixada estil Montoro– amb un amic i tots els que –com ell– es van immolar ahir a l’altar de la pau conjugal.
–Ja que plou i no has pogut jugar, aprofitarem el matí per fer un canvi d’armaris...
Canvi d’armaris? Fins que el meu amic em va informar del pla B suggerit per la seva dona –que d’ara endavant anomenarem general George S. Patton–, jo ni tan sols sospitava que els armaris tinguessin una altra funció que emmagatzemar roba de manera estàtica. Pel que sembla, les estacions obliguen a guardar en caixes les peces de roba que quan arriba la següent estació –d’aquí dos dies– toca reposar a l’armari...
Vaig començar a sentir aquella incomoditat que m’assalta quan apareix a la televisió una causa justa i una veu interna –la consciència del segle XXI– m’insulta: i tu què fas per combatre aquesta injustícia?
Tenia dues opcions solidàries: canviar jo també els armaris –o omplir les jardineres, una revolució pendent des de, crec, l’adeu de Felipe González– o enviar-li una selfie amb un rètol en el qual pogués percebre tot el meu afecte: “Jo també soc un casat!”. Vaig triar
En lloc de gràcies, el meu amic casat em va enviar a la merda, acció que li perdono de tot cor, cor solidari
la segona opció.
En lloc d’agrair-ho, el meu amic casat em va enviar a la merda per WhatsApp, reacció que li perdono de tot cor, cor solidari.
Ja comprenc que en lloc de jugar a tennis una hora llarga, guanyar temps amb la coartada de perdre pes a la sauna i culminar l’escaqueig matinal amb un esmorzar/aperitiu, això de dedicar el Primer de Maig a un canvi d’armaris i la reposició d’una bombeta hal·lògena –quanta toreria la del manetes que s’exposa a morir electrocutat davant la mirada del general Patton!– constitueix el que els clàssics anomenaven “un contratemps”.
Com hauran apreciat, el hàndicap de ser divorciat no impedeix mostrar solidaritat amb els casats, encara que a la inversa els molt ingrats no tinguin ni un gest. Què els costaria –a part d’una esbroncada del general George S. Patton– fer-se una foto amb el rètol manuscrit “Jo també soc un home divorciat!” i divulgar-la per les xarxes?
En dies festius com el d’ahir, alterats per la pluja, un entreveu la grandesa del matrimoni: canvio partit de tennis per canvi d’armaris. I sense clavar-se un tret.