El Bernabeu, com Las Vegas

La dita popular, alimentada per desenes de pel·lícules, diu que el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas. És una manera d’explicar que qualsevol barbaritat que es cometi i qualsevol astracanada que es protagonitzi estan justificades pel simple fet d’ocórrer dins d’un escenari de luxúria i desenfrenament. En certs partits de Champions el Santiago Bernabeu es converteix en Las Vegas perquè gairebé sempre guanya la banca, encara que sigui patint al màxim i amb el mètode que faci falta, i perquè passen coses que no per habituals deixen de ser estranyes. Es prenen decisions que encara que tinguin precedents continuen sent increïbles. Llavors qualsevol circumstància pot passar... Ja siguin dos gols de Benzema, un d’ells ridícul, quan semblava mort i enterrat futbolísticament, o unes mans de Marcelo dins de l’àrea que es van veure a tots els racons del món, incloent-hi la gespa de Chamartín, però que l’àrbitre turc Çakir va decidir obviar d’una manera absurda. Segur que el bo de Toño de la Cruz l’hauria enviat a Òptiques Morató.

Va ser una jugada que va portar altre cop al primer pla els errors que també va patir el conjunt bavarès al mateix estadi la temporada passada, encara que els madridistes afirmin que no tenen la culpa que el porter del Bayern (una calamitat) cantés la Traviata en el 2-1. En aquest cas tenen la raó.

Ni el fet que els actors del Bayern subratllessin la vigília els perjudicis de fa un any va impedir que l’eliminatòria tornés a

caure del costat clàssic. L’equip de Heynckes, dins de les limitacions d’una plantilla veterana, va ser millor tant a Alemanya com ahir a la nit i va demostrar molt d’orgull. Però li va faltar més punteria (els seus davanters van viure temps millors), li van sobrar els seus propis errors i no li van somriure els factors externs, que sempre és millor tenir-los a favor que en contra.

Dit això ningú pot negar que arribar a tres finals de Champions consecutives és molt meritori.