“El rècord de l’hora?”
Melcior Mauri, guanyador de la Vuelta a Espanya el 1991, recorda el seu periple com a ciclista professional
El primer de posar-se a pedalar va ser Joan Mauri. El germà gran d’en Melcior.
En Joan tenia tretze anys i la fam ciclista d’un adolescent. En Melcior tenia quatre anys menys i certa admiració pel germà gran. Aquestes coses passen. El petit segueix els passos del gran.
Melcior Mauri tenia nou anys quan va començar a perseguir en Joan. Literalment. Sempre li va anar darrere, i no va poder enxampar-lo mai. Entre els dos germans hi havia quatre anys de diferència. I en Joan anava fort. Disputava campionats d’Espanya de les categories inferiors. De vegades els guanyava.
Els pares donaven un cop de mà als nois. El pare dels Mauri era fuster a Vic. Melcior Mauri, que avui té 52 anys, l’hi agraeix:
–Sense els pares això no hauria estat possible. Pagaven les bicicletes, ens portaven a les curses... –diu.
Es recorda a si mateix recorrent la plana, atacant cims, picant-se amb els companys de la Unió Ciclista Vic. –Era bo? –Sempre vaig tenir la sort de guanyar coses, des dels alevins. –I era bon escalador? –Destacava com a contrarellotgista. Vaig millorar a la muntanya quan vaig aconseguir els meus millors estats de forma. –Com va fer aquella transformació? –Vaig fer dietes adequades per baixar de pes. I feina específica en pujada. Per exemple, sèries de 40/20. –...? –Pendents de 40 segons al 90% d’intensitat i després 20 segons de recuperació. I així successivament. O progressius de 500 m cap amunt amb una recuperació de 500 m més. –Patia gaire? –Sens dubte. Ara ja no toca. Parlem al campament de la Titan Desert. Som a l’ombra d’una haima, al Sàhara. Fa una calor asfixiant. Mauri és un clàssic de la prova. La va guanyar el 2007. La prepara any rere any.
–Aquest any no em va malament: estic entre els 40 primers. Pensi que els cent primers corren molt –diu.
–On es pateix més? Aquí o a les grans rondes?
–En aquest cas el nivell de patiment és inferior. Aquí puc aixecar el peu si fa falta. Abans tenia darrere meu les marques comercials, els contractes per incentius, l’ambició personal...
–No ho enyora...
–El sacrifici era infinit. Sobretot quan t’ho jugaves tot. A les grans curses el 20% de la prova és agònica. Passa en moments clau, o a les contrarellotges, instants en què no et pots deixar anar.
–I hi havia diners pel mig.
EL PRESENT “Faig classes de ciclisme indoor a Calonge; no vaig guanyar tant per no treballar”
–No vaig guanyar tant per poder oblidar-me de treballar. M’agrada treballar, necessito motivar-me.
Diu que té tres fills i un projecte a Calonge, Bike Control, que el manté fi. Fa classes de ciclisme indoor, amb bicicleta estàtica. Dues sessions al dia. I els caps de setmana surt a pedalar per la Costa Brava. Sobretot a partir del desembre, que és quan la Titan apareix a l’horitzó.
–Surto els dissabtes o els diumenges. Només un dia, que la família també requereix el seu temps, eh? –I quan era professional? –Eren entrenaments d’entre quatre i sis hores diàries, uns 170 quilòmetres màxims. Gairebé sempre tot sol, i així allarga: no segueixes rebufs. –I com sabia si estava en forma? –Em feia proves. Per exemple, em cronometrava en algun port. Segons el temps que feia, sabia com estava la cosa. I tenia un potenciòmetre.
Va guanyar la Vuelta del 1991, tombant Indurain i Lejarreta. Va ser quart en una altra ocasió, el 1995, el mateix any que va ser sisè al Tour. –Què es va deixar al tinter? –El rècord de l’hora. Quan vaig guanyar la Vuelta, el tenia a l’abast. –I per què no el va atacar? –No m’ho vaig plantejar. I quan me’n vaig adonar ja era tard.
Tampoc no va guanyar al seu germà. Mai. Quan en Melcior madurava com a ciclista, en Joan ja s’havia retirat.