‘Kellys’, salaris i productivitat
Fins fa ben poc, les cambreres de pis eren treballadores anònimes amb qui ens creuàvem pels passadissos dels hotels, a qui amb prou feines saludàvem i de qui res no sabíem. El 2015 (fa menys de tres anys!), el periodista Ernest Cañada va publicar un llibre –Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de la precariedad laboral–
que les ajudaria a construir-se una marca (les kellys). A partir d’aquí, la seva trajectòria ha estat meteòrica. El 2016 els diaris van començar a publicar notícies sobre la seva existència, les seves condicions de treball i les seves reivindicacions; a finals del 2017 van anunciar una vaga general a Canàries pels dies de Nadal i Cap d’Any que només van desconvocar quan el Govern de les illes va comprometre’s a publicar “amb o sense el consens de la patronal” una guia d’ergonomia i risc psicosocial de la seva feina i que la inspecció de treball n’exigiria el compliment; a principis de març del 2018, i en seu parlamentària, el president Rajoy es va comprometre, en resposta a la pregunta d’una diputada, a aprovar la inclusió d’algunes malalties professionals pròpies de la seva feina (i va especificar que incloïa la “síndrome del túnel carpià) en el quadre del sector de l’hostaleria; finalment, i poques setmanes després, el mateix Rajoy va rebre una representació del col·lectiu a la Moncloa, les va escoltar pacientment durant dues hores, va deixar que una d’elles li ensenyés la faixa que es veuen obligades a portar per suportar les condicions laborals i es va comprometre a impulsar la derogació de l’article 42.1 de l’Estatut dels Treballadors per prohibir la subcontractació al seu sector. Es difícil imaginar un èxit major en tan poc temps, perquè aquest article és la joia de la reforma laboral del Partit Popular.
En els fons, el que pretenen les kellys és reduir la seva productivitat, perquè fer menys habitacions per hora és l’única manera de prevenir les seves malalties professionals, i, de fet, l’únic motiu pel que les cambreres de pis suïsses o austríaques no les tenen és perquè la seva productivitat és menor (els carros que arrosseguen són idèntics i contenen els mateixos productes, que s’utilitzen de la mateixa manera).
Ara bé, per a economistes, polítics i empresaris constitueix un mantra que els salaris han de seguir a la productivitat, la qual cosa planteja un dilema: si les
kellys redueixen la seva productivitat, el seu salari hauria de caure; però, per altra banda, si la seva productivitat iguala la de les seves col·legues austríaques, el seu salari hauria d’augmentar fins igualar el d’elles.
En realitat, economistes, polítics i empresaris repeteixen un mantra que només té una vaga relació amb la realitat. El nivell general dels salaris depèn de la productivitat del país (del PIB per càpita, per entendre’ns), però el repartiment continua essent, avui com ahir, una qüestió conflictiva, i les kellys ho saben.
Aquestes treballadores volen reduir la productivitat per prevenir les malalties professionals