“Molts europeus estan cansats de la política espectacle”
Vaig ser ministre i primer ministre molt jove: avui sé com n’és d’important l’experiència. Vaig néixer a Estrasburg. Europa no pot ser només una idea, sinó l’experiència de milions, no només milers, d’erasmus. La meva dona, periodista, diu que el periodis
Com és possible que la renda per càpita espanyola, segons l’FMI, avui superi la italiana?
Perquè la recessió ha estat més dura per a Itàlia que per a la resta de la Unió Europea ja que, entre altres coses, en sortim sense demanar rescat a Brussel·les.
Brussel·les sí que va prestar 65.000 milions a Espanya: expliquen aquest avantatge?
Jo no tinc clar que per a Itàlia hagi estat millor no demanar-lo. Vam mantenir el nostre orgull, però hem sortit de la crisi sense creixement econòmic: Espanya, en canvi, el va demanar, però avui creix amb força.
Aquí l’economia s’independitza d’una política espectacle que se’ns italianitza.
Potser Espanya encara no ho paga, però, al final, la frivolitat de la política espectacle passa factura: Itàlia ha perdut prosperitat per aquesta política inestable sense gestió sòlida que ens ha portat al fet que la gran divisió nord-sud, que abans era només econòmica, sigui ara política.
Ho veu, com ens anem assemblant més?
Abans l’esquerra i la Democràcia Cristiana unien el nord i el sud d’Itàlia, però avui ens hem partit: al nord mana la Lliga, i al sud, els 5 Estrelles. Però la gran diferència amb Espanya és que
a Itàlia la immigració és qui ara decideix el vot.
Per què?
Perquè som un dels tres països europeus que més la pateixen: Itàlia i Grècia, com a ports d’entrada, i Alemanya, on també la immigració decideix eleccions, com a destinació final.
Per què a Espanya no és el problema?
Perquè la majoria dels seus immigrants ja parlen espanyol, són llatinoamericans i fàcils d’integrar. Els nostres són majoritàriament africans i arriben en massa: més de 100.000 a l’any. Aquest enorme desafiament se suma als altres.
I al seu sistema polític disfuncional.
I al nostre atur juvenil, el dèficit rampant i la falta de creixement; a més dels desafiaments globals que pateix tota la UE, com la disrupció digital: milers de llocs de treball substituïts per plataformes digitals com Uber, Airbnb...
Ruïna per a uns; oportunitat per a d’altres.
Hi ha una elit cosmopolita que es beneficia de la revolució digital, però són molts més els empleats locals, per exemple els taxistes, que la pateixen. Per això busquen seguretat en l’Estat, en un populisme nacionalista que ressorgeix.
Com es manifesta?
Els populismes sempre necessiten un enemic per reduir qualsevol raonament polític a dues posicions primàries: o estàs amb nosaltres o amb l’enemic. La Lliga, per exemple, al nord ha passat de considerar l’enemic de la pàtria padana als immigrants italians del sud...
Iala Roma ladra (Roma ens roba).
...a criminalitzar els immigrants africans. I, com la Lliga o els 5 Estrelles, fan igual Viktor Orbán a Hongria i els seus seguidors de l’Est. Així obren una altra gran fractura a la UE entre l’Oest i l’Est amb deriva populista xenòfoba.
Què proposa, vostè?
Més educació, més obertura, més experiències de convivència. Més Europa. Més unitat en la diversitat. Només així podem prosperar.
Com?
Per començar: sap quants Erasmus –quina idea tan meravellosa– ha concedit la UE?
Em penso que molts milers.
Poquíssims. Només 300.000.
Són pocs?
Per a 500 milions d’europeus?
Vist així, són pocs.
És que Europa no pot ser una experiència només per a una elit d’estudiants. Si no fas viure milions de joves un any a Hèlsinki, Barcelona, Budapest o Roma, fins que experimentin que no ens separa res, llavors acabarem enfrontantnos. Tot europeu s’ha de sentir a casa en qualsevol punt de la UE. Aquesta és la missió crucial del programa Erasmus.
L’aprenentatge és experiència; la resta només és informació.
Si els estudiants amb Erasmus haguessin estat ja 50 milions, la UE seria ja la federació d’estats nació que va somiar Delors com a espai de prosperitat i llibertats. I és que Europa no és una vella idea, sinó que és moderníssima. És el lloc on pots ser cosmopolita i alhora tenir una plena identitat nacional.
El món avui es divideix entre cosmopolites i els que es renacionalitzen.
Els cosmopolites més ben educats i més ben pagats són l’elit que tria pàtria, i els menys formats es converteixen en nacionalistes que esperen que el seu Estat els protegeixi. Trump i el Brexit i altres populismes són fills d’aquestes pors. Per això, l’única manera de conciliar aquestes dues classes que divideixen el món és l’educació.
I la manera d’anar a pitjor?
Mantenir la separació actual entre el discurs polític i la realitat. Aquesta política populista i simplificadora de gesticulació sense gestió és una bogeria accelerada per la digitalització. Quan vols analitzar un assumpte, es parla només d’un altre. I tots ens divideixen.
I anys després se’n pateixen els efectes.
Quan ningú ja no recorda les causes que no es van analitzar. Jo he estat ministre i primer ministre i he pres decisions en què els efectes només es van poder mesurar anys després.
Doncs avui es jutgen a cop de tuit.
Però cada cop més gent denuncia aquest discurs populista reductor a amics o enemics. Un nombre creixent d’europeus estan cansats d’agitació digital i volen un debat seriós i profund de les qüestions públiques.
LLUÍS AMIGUET