José Sanchis Sinisterra
DRAMATURG
José Sanchis Sinisterra torna amb una nova obra al teatre que va fundar el 1989, la Sala Beckett: El lugar donde rezan las putas, un muntatge sobre els arrasats per la història que es pregunta quin teatre cal fer per a un temps de ràbia.
José Sanchis Sinisterra, un dels dramaturgs més importants de l’Espanya de les últimes dècades amb obres com ¡Ay, Carmela!, El cerco de Leningrado o Terror y miseria en el primer franquismo, torna al teatre que va fundar el 1989: la sala Beckett barcelonina. S’hi va estar amb el seu Teatro Fronterizo fins al 1997 i després Sanchis (València, 1940) va marxar a Madrid, on, incansable, fa uns anys va obrir La Corsetería, seu del Nuevo Teatro Fronterizo. Hi continua investigant, escrivint i ensenyant l’ofici a les noves generacions. La Beckett que ell va fundar ha seguit el seu camí i avui és justament la casa dels autors teatrals barcelonins. S’hi va presentar ahir a la nit –fins diumenge– la nova obra de Sanchis, El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea, en què dos joves actors assagen en un vell indret una obra protagonitzada per personatges devastats per la Història: dubten entre la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, assassinada per fanàtics cristians, o Artur i Lise London, que van representar la utopia comunista i van ser atropellats pel nazisme i l’estalinisme. Una obra amb moltes més veus oblidades en què Sanchis es pregunta quin teatre cal crear per a un temps de ràbia.
Per què té ràbia, vostè?
Hi ha molt malestar, molt disgust, molta insatisfacció. Sembla que les utopies i les alternatives optimistes i els possibles canvis significatius van quedant-se a la cuneta i hi ha onades de desil·lusió. Sense anar més lluny, va semblar que el 15-M o l’arribada d’Obama havien de produir realment canvis. El món en general està engendrant conats de canvi, d’esperança, però en definitiva sempre tenim allà mateix el sistema econòmic, polític i social que s’està apoderant de tot, de les ments, dels cossos i del planeta. De motius per estar emprenyats n’hi ha. El que passa és que la ràbia, tret que es converteixi en revolucionària, cosa que no sembla possible, més aviat produeix úlcera. I a través de la paraula, de l’art, de la cultura, tenim l’obligació de donar sortida a la ràbia perquè no es converteixi en una cosa que afecti ja no només a la relació de l’individu amb si mateix sinó entre els individus i les col·lectivitats. Estic convençut que gran part dels enfrontaments que hi ha tenen a veure amb ràbia i frustracions acumulades que necessiten trobar un enemic, un causant, un oponent, i això genera malestar i xoc. L’art pot servir per a, a través de la imaginació, almenys continuar alimentant alternatives i no deixar que s’apagui el foc de la utopia, del canvi, de la humanització de la vida. Però no vull predicar!
En aquest món de ràbia hiperconnectat i hiperinformat quina és la funció del teatre, quin és el lloc que li queda, que el fa únic? El fet que sigui un dels pocs espais on la gent ha de reunir-se, estar en companyia, sortir de casa, de si mateixos, de les pantalles i fregar- se amb altres cossos, el lloc on altres éssers humans reals, també amb el seu cos i la seva suor, estan fent alguna cosa per a ells aquí i ara. És un tòpic, però no tinc mai por que el teatre s’hagi d’extingir. Continua sent una necessitat cada cop més radical, de l’arrel de l’essència humà. Potser m’equivoco i d’aquí un temps som tots robots amb sexe i comunicació virtual, però a l’espècie humana encara li queda temps per trobar espais de reunió on el pensament, la imaginació, la cultura i els sentiments es puguin compartir. No tinc mòbil, soc l’últim de les Filipines, i no en tinc per voluntat, ideologia, i potser sigui injust, però veig al meu voltant que la gent és cada cop menys on es troba, cada vegada està menys amb qui està físicament. Antropològicament l’ésser humà necessita congregar-se i el teatre és això.
Vol dir un acte polític, la polis, reunir-se a l’àgora.
El més semblant és l’àgora, la plaça pública, quan semblava fa uns anys que les places s’havien de convertir en àgores. Jo vaig reaccionar quan vaig assistir a la porta del Sol a les reunions del 15-M, em va semblar un moviment molt estimulant i que hi havia d’haver teatre en aquell context on la gent es congregava per veure el que hi ha, el que hi hauria d’haver. I vaig muntar a La Corsetería un taller sobre teatre a la plaça, quin teatre hi hauria d’haver allà al segle XXI. Ara veurem amb els pensionistes. Potser faré alguna cosa perquè en comptes de cridar i prou a les manifestacions, dramatitzin els seus conflictes, que facin una mena de sociodrama. Portar el teatre on la gent es congrega amb un objectiu comú.
Torna el teatre polític?
Hi ha un retorn. No té res a veure amb el que fèiem durant el franquisme ni amb el teatre militant que s’ha fet molt a Amèrica Llatina, molt respectable. Però sí, el teatre està donant forma al malestar, a la indignació.
Quin és el lloc on resen les putes de la seva nova obra?
És un vell cobert de l’oncle de l’actriu, de la Patri, que l’hi cedeix perquè muntin i representin una obra, i el que treguin per a ells. Però es dona la circumstància que és en un barri de mala nota i que sovint les noies hi entren, a la Patri li sembla que per resar. A partir d’aquí s’apunta un estrany paral·lelisme entre que les putes vinguin a resar i que s’hi faci teatre . Perquè el teatre és per mi com una oració, una
PUJAR A L’ESCENARI AVUI “El teatre és un dels pocs espais on la gent es troba en companyia i deixa les pantalles”
L’ACTUALITAT PREN LES OBRES
“Hi ha un retorn del teatre polític que està donant forma a la indignació”
pregària laica. El títol de l’obra em va fascinar. Se’m va acudir pel carrer. No havia de ser per a aquesta peça. Porto sempre un quadernet i se m’acuden frases, títols, i els apunto. Per exemple, “ferides que contenen cossos estranys”. Oi que està molt bé? És d’un manual de primers auxilis. Escriuré alguna obra que es digui així. El lugar donde rezan las putas suposo que té a veure amb el lloc on baixo de l’autobús per anar a La Corsetería. És una zona on hi ha dones molt grans per a clients molt grans, la plaça Benavente. Em fan una pena... les veus allà assegudes i algunes sembla que estan resant.
A l’obra els seus protagonistes volen donar vida a devastats per la història. Per que sempre l’interès pels marginats? Soc fill de vençut, pare republicà, no tenia un gran compromís polític però va estar a la presó després de la guerra. Jo vaig viure una societat de vencedors, que va ser el franquisme, vencedors venjatius. No va ser un període de pau sinó de revenja fins a l’últim moment i ja veu el que passa amb les fosses comunes. També és veritat que de la història m’han interessat sempre aquelles temptatives de canvi. Es- partac a Roma, o la lliga espartaquista de Rosa Luxemburg, a la qual hi ha un homenatge secret a l’obra, com també a Walter Benjamin. Els vencedors no m’interessen gens, ja tenen els seus hagiògrafs, m’interessa molt més el perdedor, com porta a la vida la derrota. Samuel Beckett d’altra banda deia, i ho porto com a màxima, que ser artista és fracassar com ningú no va gosar mai fracassar, i fer del fracàs l’ocasió d’una nova oportunitat. Amb aquest lema ja entén que els personatges derrotats m’estimulin més que els altres.
Per cert, com ha rebut el premi Max d’Honor? Sembla una manera de convidarme amablement a la jubilació, a algun mausoleu (riu), però no puc negar que té a veure amb la resistència, amb haver estat un corcó tants anys i amb la meva feina de suport als nous i noves autores. Quan vaig començar a fer classes a la Beckett recordo que un altre autor em va dir: tu ets un carallot, t’estàs creant competidors. Al contrari, com més siguem i millor escriguem més ens en beneficiarem tots. Hi havia qui pensava que calia guardar les receptes per a si mateix perquè d’altres no avancessin.
Busca avui el mateix al teatre que llavors?
Ara apareix el llibre El texto insumiso (Ñaque editora) i quan el preparava em vaig adonar que en l’època de la Beckett estava més obsessionat per la qüestió de l’experimentació formal, de la investigació a nivell de la forma, de la tècnica, de l’estètica del text. El teatre de text estava llavors molt desprestigiat, era anacrònic. Llavors jo estava interessat en treure’m de sobre les cotilles del text ben fet, mentre que a l’última època, des que vaig obrir La Corsetería, estic més preocupat per ampliar el camp temàtic del teatre. Es concentra massa en temes de parella, sentimentals, de família, una problemàtica més aviat petitburgesa. No tinc res contra la petita burgesia, però els horitzons temàtics són restringits quan al nostre voltant, al nostre mateix costat, hi ha realitats socials que no apareixen mai al teatre: els refugiats, els emigrants, moltes dimensions de la dona, de la feminitat, són invisibles, com la devastació de l’ecosistema, la memòria històrica, els col·lectius en risc d’exclusió...