Realisme novaiorquès
Páginas de Espuma publica els ‘Cuentos completos’ d’Edith Wharton
L’editorial Páginas de Espuma inicia la publicació dels Cuentos completos d’Edith Wharton, autora de novel·les tan celebrades com L’edat de la innocència, que a més va ser la primera dona guanyadora d’un premi Pulitzer.
CULTURA
Va recórrer amb moto les línies del front francès a la Primera Guerra Mundial. Va travessar l’Atlàntic 66 vegades. Va estimar dones i homes, per exemple la guionista i poeta Mercedes de Acosta i el també bisexual Morton Fullerton, gran periodista del diari The Times. Era un ésser singular de personalitat inclassificable; gran dama aristocràtica i benestant amb idees en teoria conservadores però lliure d’esperit, contrària a les convencions i amb gran sensibilitat social, és a dir en el fons progressista, a més d’aventurera. Però Edith Wharton (Nova York, 1862 – Illa de França, 1937) va ser abans de tot una gran narradora. No només per novel·les tan cèlebres com ara L’edat de la innocència, amb què es va convertir en la primera dona guanyadora d’un Pulitzer, sinó també pels 86 relats que va escriure entre 1891 i 1937, l’any de la seva mort. Relats que l’editorial Páginas de Espuma aplega ara en uns Cuentos completos dels quals acaba de publicar el primer volum amb la meitat de les obres; el segon amb l’altra meitat sortirà l’any vinent.
En paraules de l’autora del pròleg de la col·lecció, l’escriptora hispanoargentina Clara Obligado, Wharton era “una senyora senyora i semblava una dama que escrivia”, però alhora no deixava de ser “una boja lliure”, òbviament en el millor sentit. I això no només es nota en la doble vida que va mantenir al marge de la seva dedicació a la llar i la cosa social, per exemple en les seves hores com a reportera de guerra; també es percep en la seva escriptura, amarada d’un constant i subtil qüestionament de les normes i comportaments políticament correctes de l’època. Obligado ho explica així: “Wharton és la cronista de l’alta societat de la preguerra i la memòria de la Cinquena Avinguda quan començava a traçar-se”, però “la seva profunditat psicològica la porta a reflectir la pompa i l’estretor de mires d’una classe alta que decau abans d’arribar a la plenitud i que, amb el seu sentiment de supèrbia, cova la seva pròpia destrucció”. L’escriptora es mostra, tot i això, elegant en la crítica: alhora que descriu amb ironia les inconsistències d’aquella gent selecta, sap perdonar-les i passar-hi pel damunt.
El matrimoni, “en què creia però li agradaria veure menys constrictiu”, és el tema favorit dels contes de la novaiorquesa. I també aquí la seva mirada és sarcàstica, com es pot comprovar en el diàleg entre els personatges de Warland i Isabel del relat El ocaso de Dios. En una conversa sobre els diners que deu a diferents creditors, ell exclama: “Maleïts opressors. ¡Quina vida de gossos! Pobre Isabel meva”. Ella replica: “No passis pena per mi. No em vaig casar amb tu per tenir una casa”. Warland pregunta que llavors per què ho va fer. La Isabel respon amb evasives: “No facis que em penedeixi d’haver dipositat la meva confiança en tu”. Ell s’excusa: “Perdona, no era la meva intenció”. I ella deixa anar: “Tant li fa! Només es tractava d’un subterfugi per ocultar el fet que no recordo
Va recórrer el front a la Primera Guerra Mundial, va travessar l’Atlàntic 66 cops i va estimar dones i homes
cap raó. Els motius d’una noia a l’hora de casar-se són com un passaport: s’extravien amb facilitat. Tant l’un com els altres es demanen rarament”.
El sarcasme de la Isabel respecte als mòbils de les joves per contreure matrimoni il·lustra en certa manera un altre tret de l’escriptora, com és la seva condició d’“aliada dels homes”, més que de les dones. De fet, Wharton no era partidària del feminisme fins i tot en els temps de les sufragistes, cosa que no impedia, però, que sempre prioritzés els sentiments i punts de vista femenins. Les dones dels seus relats qüestionen la visió idealitzada i condescendent que en tenen els homes, i es pregunten si compensa tenir fills, si la bellesa no és una trampa o si l’amor és tan important com diuen.
Des d’aquest angle, i amb un vessant gòtic procliu als fantasmes i la veritat oculta, Wharton va ser en resum una dona i contista de caràcter, intrèpida sense deixar de ser senyorial. I així ho va deixar dit en un parell de contundents sentències: “Cuida’t de la monotonia, que és la mare de tots els pecats” i “si hagués d’escollir entre una corda fluixa i un llit de plomes, triaria la corda fluixa”.