Sistema avariat
Francesc-Marc Álvaro analitza l’actualitat política: “La sentència del cas de La Manada, el cas d’Altsasu i l’argumentació del jutge per inculpar diversos polítics catalans són situacions diverses que tenen en comú el fet de generar moltes crítiques –també des del món judicial mateix– fins al punt d’alimentar una gran desconfiança cap el poder de l’Estat encarregat d’impartir justícia i d’interpretar la llei”.
La crisi del règim del 78 és evident però no implica que l’Estat espanyol estigui a punt d’ensorrar-se com un edifici en ruïnes. L’independentisme català, Podem i alguns entorns intel·lectuals i polítics han diagnosticat amb encert les disfuncions, avaries i patologies del sistema forjat durant la transició, però han tendit a concloure de manera massa precipitada que aquesta Espanya s’enfonsa. El que veiem cada dia és un Estat convertit en un vaixell molt tocat, però capaç de navegar perfectament, tot i els seus nombrosos problemes i el descrèdit institucional que projecta.
La sentència del cas de La Manada, el cas d’Altsasu i l’argumentació del jutge per inculpar diversos polítics catalans són situacions diverses que tenen en comú el fet de generar moltes crítiques –també des del món judicial mateix– fins al punt d’alimentar una gran desconfiança cap el poder de l’Estat encarregat d’impartir justícia i d’interpretar la llei. Les declaracions del ministre Rafael Catalá arran de la indignació popular pel cas de La Manada han servit per il·luminar una actitud marcada per l’oportunisme, l’intervencionisme i el populisme, que no es pot desvincular d’una idea molt peculiar de la separació de poders, i d’un estil de govern que parteix de la premissa que la gent és idiota.
El Govern Rajoy va decidir posar en mans dels jutges la contenció d’un conflicte polític de gran dimensió com és el de Catalunya. Aquesta externalització està mostrant –sense voler-ho– les febleses, les misèries i les zones d’ombra d’una esfera institucional que, a diferència del que es va fer amb l’exèrcit durant l’etapa de Narcís Serra a Defensa, va adaptar-se a la democràcia sense eliminar prèviament les capes dels anys foscos, amb les seves inèrcies, valors i costums. No estic dient que el franquisme ho expliqui tot, atenció; estic constatant només una realitat històrica: l’aggiornamento que va transformar les forces armades després de l’intent de cop d’Estat del 1981 no va tenir equivalent dins del poder judicial. Els uniformes feien més por que les togues en aquells moments, per raons òbvies.
La crisi del model bipartidista espanyol i dels dos grans partits –PP i PSOE– ha deixat un gran espai buit que ara omplen l’Estat profund i els seus servidors. Abans teníem un Alfonso Guerra a primera línia i ara hi tenim un jutge Llarena. És una diferència fonamental: el primer passava per les urnes, el segon forma part d’una estructura que té vida pròpia i gaudeix de protecció corporativa. A més, tot això passa en un context ideològic de retorn a l’autoritarisme i revisió a la baixa de drets i llibertats fonamentals, com la llibertat d’expressió o la presumpció d’innocència. El desgast del PP i del PSOE –inclosos els seus respectius casos de corrupció– genera un protagonisme inesperat de noves figures, que poden encarnar allò que és percebut com a perenne, allò que quedaria suposadament al marge de les batalles electorals i les trifulgues partidistes. Com una mena de tecnocràcia per la porta del darrere.
En un excés d’optimisme (o de pessimisme, segons qui s’ho miri), cert independentisme i certa esquerra podemita havien pronosticat que l’aluminosi de l’Estat sorgit amb la Constitució del 1978 era imparable. Siguem honestos: era fàcil compartir aquest relat davant de la intensitat d’alguns fenòmens. Alguns episodis van contribuir de manera especial a provocar aquest efecte òptic, com la degradació escandalosa del Tribunal Constitucional o la crisi que va afectar la Corona i que va desembocar en l’abdicació de Joan Carles I i la proclamació de Felip VI. En aquells moments, molts vam recordar aquell 1898 de la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i les Filipines i, salvant totes les distàncies que calia salvar, vam veure que certes maneres de fer es repetien, així com algunes litúrgies i algunes trampes retòriques. També algunes maniobres de distracció, sempre pensades per fer passar bou per bèstia grossa.
Evitem comparacions que no descriuen bé el present, encara que siguin atractives. L’Espanya d’avui no és “la Morta” de la qual escrivia Joan Maragall l’octubre del 1898, aquell país decadent i corcat per la Restauració. Evitem els paral·lelismes que semblen automàtics, encara que faules com la de Cifuentes a Madrid convidin a mirar pel retrovisor i parlar de caciquisme. Cada cosa al seu lloc. Per exemple, Zoido fa un ridícul monumental quan vol condecorar els policies alemanys que van detenir Puigdemont però aquesta ximpleria del titular d’Interior no ens indica que l’Estat espanyol estigui a punt de fer fallida. Siguem prudents i anem a pams. Hi ha polítics, partits i institucions a Espanya en procés de descomposició, però tot té el color més d’una malaltia crònica que d’una malaltia terminal. L’Estat profund treballa per corregir els errors i les relliscades dels governants. Si tens un Estat, tens uns professionals encarregats –per damunt de tot– d’evitar el naufragi. A vegades, però, aquests professionals tampoc acaben d’encertar-la, com és notori. La malaltia crònica va per llarg, em sembla.
Abans teníem un Guerra a primera línia i ara un jutge Llarena; és una gran diferència: el primer passava per les urnes