Situació excepcional
L’impacte de la sortida del Regne Unit en els nous pressupostos de la Unió Europea; i la celebració, en plena crisi institucional, del 2 de Maig a Madrid.
DES del 1995, el Partit Popular està al capdavant de la Comunitat de Madrid. Són 23 anys de govern autonòmic conservador, amb presidències que han recaigut successivament en Alberto Ruiz-Gallardón, Esperanza Aguirre, Ignacio González i Cristina Cifuentes. Cap d’ells no va estar present en els actes oficials del dia de la Comunitat, celebrat ahir, 2 de Maig. Potser no sigui aliè a aquestes absències el fet que aquestes quatre persones s’hagin vist embolicades, poc o molt, en afers de corrupció i escàndols mediàtics. L’últim va ser el de Cifuentes, que va renunciar al seu càrrec la setmana passada després de protagonitzar el cas del màster fraudulent de la URJC i, posteriorment, veure’s retratada en un vídeo que recollia el seu robatori en un supermercat de Madrid. Ruiz-Gallardón, per la seva part, haurà de comparèixer com a investigat pel cas Lezo, el mateix que va portar a presó Ignacio González i, de retruc, va esquitxar Esperanza Aguirre i la va fer dimitir.
Totes aquestes absències li van semblar a Ángel Garrido, mà dreta de Cifuentes i actual president en funcions de la Comunitat, la conseqüència de “vaivens i canvis conjunturals”, segons va afirmar en el seu discurs institucional. Al seu entendre, l’acte que ahir va presidir va ser “una mostra de l’estabilitat de les institucions madrilenyes”. I, ja en clau partidista, va apel·lar a la “resistència” davant l’“adversitat”, com a tribut “als valors del 2 de Maig”, ja que [som] “membres d’una societat resistent capaç de superar l’adversitat”.
El Partit Popular s’enfronta a un problema greu a Madrid, i Garrido, que es postula per ocupar el càrrec heretat de Cifuentes fins a les eleccions de maig del 2019, no sembla que se n’adoni. El 2 de maig del 1808, el poble de Madrid es va aixecar per resistir l’invasor francès. Però l’invasor que ha corcat el poder madrileny aquests últims lustres no ha estat forà, sinó intern. Tractar, doncs, de “resistir” aquesta “adversitat” equival a no reconèixer-la ni resoldre-la. Potser perquè fins ara s’ha preferit conviure amb ella.
El balanç dels 23 anys de govern madrileny del PP no és exemplar. Els seus expresidents prefereixen no mostrar-se en públic. Les enquestes anticipen la patacada davant Ciutadans. I en la direcció del PP s’analitzen ara amb lupa els expedients dels seus 47 diputats a l’Assemblea regional amb aspiracions a president autonòmic, per assegurar-se que l’elegit no presenti màcula i pugui, per tant, iniciar una regeneració de debò. Des d’aquí fem vots perquè l’elegit sigui irreprotxable. El PP és el primer interessat que ho sigui. I els madrilenys, votin el que votin, no es mereixen menys.