Els silencis
Madrid és una ciutat molt sorollosa. Pateix contaminació acústica. Fan molt soroll els cotxes, hi ha molt guirigall i hi ha molts polítics que, com se sap, parlen, xerrotegen, conspiren en veu alta i esvaloten el personal. Per això quan se sent un silenci és senyal que passa alguna cosa: o la gent i els cotxes han marxat de pont, o s’entreveu alguna tragèdia. Ahir es van sentir un parell de silencis que faran augmentar el soroll madrileny, perquè faran parlar molt. Curiosament, aquests silencis es van produir un 2 de Maig en una sala atapeïda de polítics, algun empresari que necessita ser vist, periodistes a la caça de senyals, menjacanapès de diversa mena i altra gent de regular viure, que considerarien el seu triomf que els entrevistés Ferreras.
El primer silenci, naturalment, a la primera fila. L’autoritat competent del protocol hi va situar dues dones que ho decideixen gairebé tot en aquest país: Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, les dues principals noies de Mariano Rajoy. Els separava una cadira gairebé tota l’estona buida, que fa dues setmanes hauria estat la de Cristina Cifuentes i ahir era la d’un president en funcions, que no sabem si serà el governant “net” que busquen per a la Comunitat. (Parèntesi: vista aquesta primera fila, el poder madrileny és molt femení. Dona és l’alcaldessa, dona és la delegada del Govern i dones són les enviades del Govern central.)
I aquestes últimes, primeres al regne del cel del PP, no es van dirigir la paraula. Podien fer-se una foto somrients per evitar els rumors d’aquella cantonada, que deia la copla de la Pantoja. Podien fer com que simulaven alguna complicitat, com altres dames que jo sé. Però no ho van fer. És més: van voler fer ostensible la seva distància i comunicar que, si són al mateix grup, és perquè ho exigeix el protocol. És fàcil pensar que als consells de ministres se senten volar els ganivets i sota les faldilles porten una navalla a la lligacama. És la imatge d’un equip trencat, perquè una mana al partit i l’altra mana al Govern.
És la imatge d’un equip trencat, perquè una mana al partit i l’altra mana al Govern central
Sobre elles, la divinitat de Rajoy.
I el segon silenci és que totes dues van abandonar el santuari del poder sense fer declaracions. Res de paraules, que cada ministre que parla provoca una tempesta. La consigna és fugir de la premsa perquè et pregunta per la sentència. I el pitjor: et pregunten per Rafael Catalá. I el que és molt pitjor encara: ahir haurien preguntar, segur, per les enquestes, que semblen fetes per enterramorts que caven la fossa del partit que més poder té encara. I ja va sent molt difícil respondre que falta un any i en un any pot passar de tot o que l’enquesta de veritat és la que es fa a les urnes.
Per això aquesta és la crònica dels silencis enmig dels terrabastalls. Quan el silenci es converteix en actitud política, no és que no hi hagi res a dir, és que hi ha por de parlar; és que hi ha fins i tot por de defensar-se; és que boca muda mai no és batuda; és que es va imposar el mutisme preventiu, és que hi ha consciència que tot el que declaris es pot tornar en contra teva. Que l’hi diguin a Cristóbal Montoro. Que l’hi diguin a Catalá.