I tot per un peroné trencat
Corneliu Porumboiu és un director de cinema romanès. Al festival de Canes ha aconseguit uns quants premis. És fill d’un àrbitre de futbol, Adrian Porumboiu, de renom al seu país, i no cal ser gaire sagaç per entendre que aquest detall –i el fet que creixés ben a prop d’aquest esport– ha estat decisiu en la gènesi de la pel·lícula que aquest any ha presentat a la Berlinale: Fotbal infinit, un títol que no necessita gaire traducció.
Es tracta d’un documental de setanta minuts, sense efectes visuals ni música, ni veu en off que narri els fets. Aplega entrevistes entre Porumboiu i un senyor de Vasliu, la ciutat on el director va néixer i créixer. El senyor és un funcionari anomenat Laurentiu Ginghina, que creu que les actuals regles del futbol han de canviar. Quan era adolescent, durant un partit, Ginghina va patir una greu lesió de peroné, que no va calcificar bé, li va afeblir la tíbia i va fer que més tard se li trenqués a conseqüència d’un simple esforç. Va quedar tocat de per vida i va haver de renunciar al seu somni de ser guarda forestal. Convertit en un funcionari discret d’una ciutat petita, considera que els seus mals venen del futbol
Es tracta d’un documental que propugna una revisió a fons de l’actual reglament del futbol
entès tal com s’entén ara. Segons ell, els jugadors són “estrelles d’anunci de xampú” i el reglament no és com hauria de ser. En una pissarra tipus Velleda dibuixa el terreny de joc que propugna: no rectangular sinó lleugerament octogonal: per compte de córners hi hauria xamfrans. Cada equip s’hauria de dividir en dos subequips. El porter seria a la porteria, sí, però els altres deu jugadors es repartirien en dos grup: cinc que no podrien passar de la línia de mig camp i els altres cinc que serien sempre en camp contrari i no podrien travessar aquesta mateixa línia cap enrere. Segons ell, això faria que no hi haguessin aglomeracions de jugadors i la pilota es mogués amb més rapidesa.
No ho acabo d’entendre. ¿Que no hi ha grans jugadors capaços de fer passades llarguíssimes que mouen la pilota d’un extrem a l’altre amb una rapidesa que dubto que aconseguís el mètode Ginghina? ¿Que no hi ha jugadors que recullen la pilota davant de la pròpia porteria i, a velocitat de vertigen, driblen els contraris que intenten treure-l’hi, arriben fins a la porteria contrària i fins i tot marquen? ¿Quin avantatge aporta que els futbolistes es trobin limitats a un espai determinat i no puguin anar endavant i enrere amb llibertat, sempre amb la ratlla de mig camp com a barrera infranquejable per a ells però no per a la pilota? Els que han pogut veure la pel·li diuen que, de fet, és una al·legoria de l’evolució de Romania i del món des de l’època de Ceausescu fins a aquest 2018 que vivim ara. A YouTube hi ha fragments de la pel·li on s’explica el nou reglament que propugna i el motiu pel qual s’han de substituir les cantonades actuals per xamfrans (com sempre, Ildefons Cerdà, un pioner), i aclareix que la idea li va venir quan va estudiar les cultures xinesa i japonesa a la universitat. No ho entendré encara que Ricard Torquemada m’expliqui els suposats avantatges de tot aquest invent.