La degradació
La democràcia espanyola pateix una tempesta perfecta, les conseqüències de la qual estan arrasant els precaris fonaments construïts en la transició. I la causa són moltes causes, totes tossudament treballades en el cúmul d’errors, abusos i arbitrarietats que han comès els diferents governs, des que va acabar la dictadura, agreujat pels excessos perpetrats pels darrers governs del PP.
És evident que el problema neix de soca-rel, quan es va perpetrar una transició que, de facto, mantenia les estructures del franquisme, difuminava la reivindicació de les nacions històriques amb el tamís de les autonomies i feia creu i ratlla amb les sagnants culpes de la dictadura.
Les renúncies d’aquell moment, edificades sobre el soroll de sabres, les trucades amb galons i la por instal·lada al còrtex de la societat, van produir l’òxid que ha omplert de rovell l’edifici de l’Estat de dret.
Una democràcia que ha permès mantenir en el poder tot el franquisme sociològic –amb les seves oligarquies i tràfics d’influència–, que ha donat diners públics a una fundació que glorifica el dictador, que ha estat permissiva amb l’extrema dreta i que no sols no ha resolt els conflictes territorials,
Espanya comet el greu error d’intentar ofegar la causa catalana destruint la seva pròpia democràcia
sinó que els ha enquistat i, pel camí, n’ha estafat els drets, no podia aguantar sense implosionar. Només faltava el descrèdit sever de la justícia, gràcies a l’ús i abús del poder executiu sobre el judicial, perquè la implosió fos imparable.
És cert que l’espoleta d’aquesta severa crisi política i institucional ha estat el conflicte català, però no tant per l’envit des de Catalunya –que ja va néixer dels molts abusos de l’Estat cap als interessos catalans–, sinó per la incapacitat política de donar una sortida negociada, agreujada amb la temptació de resoldre un problema polític amb una repressió desfermada. Espanya ha comès el gravíssim error d’intentar destruir la causa catalana destruint la seva pròpia democràcia, i aquest cop blanc a l’Estat de dret l’ha portat a un dur atzucac. A més, ni tan sols no va funcionar la mort sobtada aplicada a Catalunya, perquè l’exili del nostre president legítim i alguns dels seus consellers ha ofegat l’estratègia espanyola en la seva pròpia bilis. I avui Espanya pateix un descrèdit en tots els seus estaments, des de la Corona –que incomprensiblement va xipollejar al fangar– fins a l’Executiu –corcat d’escàndols de corrupció–, passant pel poder el judicial, que està en les seves hores més baixes. Només calia escoltar ahir els ciutadans que xiulaven l’himne, durant el 2 de Maig madrileny, per entendre que la crisi és molt profunda. Si afegim la pèssima imatge internacional que s’ha llaurat Espanya amb tota aquesta suma de despropòsits, el resultat és un desastre. Una altra vegada en la història, la causa catalana ha fet aflorar les misèries de l’Estat, però el conflicte català no n’és la culpa, és la conseqüència d’aquestes misèries.