La dignitat de dimitir a temps
Fa cinc dies va dimitir la ministra de l’Interior britànica, Amber Rudd, per haver mentit al Parlament en la delicada qüestió d’expulsar ciutadans d’origen caribeny que van ser tractats com a immigrants en situació irregular quan tenien tot el dret de romandre al Regne Unit. Rudd era la ministra més ben situada per a una eventual successió de Theresa May, que passa moments de turbulències. Però havia mentit al Parlament, va admetre el seu error i se’n va anar. El seu successor és el fill d’un immigrant del Pakistan que conduïa autobusos a Londres, amb la mateixa procedència ètnica que l’alcalde de la capital britànica.
Les dimissions dignifiquen la política perquè demostren que ningú no és imprescindible i aclareixen situacions opaques o tèrboles. Les crisis són pròpies de les democràcies, que les superen fins que n’arriben de noves. Per molts ciutadans, la política és incomprensible en el que té de distant i de confús. La desconfiança és inevitable a mesura que creixen les incoherències entre els discursos i els fets.
L’absència dels últims quatre presidents de la Comunitat de Madrid en les celebracions del dia 2 de Maig no respon a qüestions d’agenda sinó a una concatenació d’escàndols i de corrupcions en els successius governs del Partit Popular en la comunitat madrilenya.
La corrupció, per desgràcia, és inevitable en el comportament dels polítics democràtics, no tots afortunadament, però també és normal que quan algú és sorprès en actes de corrupció tingui la decència de demanar disculpes i marxar. També quan s’ha mentit.
Aquesta fórmula hauria de servir per a les figures més rellevants o per a les menys importants. Helmut Kohl no era un gran intel·lectual ni tampoc tenia
La corrupció és inevitable en democràcia, però quan algú és acusat ha de saber retirar-se
fusta d’estadista quan va començar a fer política a la seva Renània natal. Era un democristià sobri, poc valorat per l’acadèmia i les elits funcionarials del país. Era un europeista alemany que coneixia les grandeses i les fragilitats dels seus paisans. Va haver de dimitir per unes qüestions de finançament del partit però passarà a la història per haver unificat Alemanya. Una cosa semblant li va passar a Bismarck, el Canceller de Ferro que va promoure la unitat alemanya el 1870 però va ser descavalcat pel kàiser Guillem, que no tolerava la seva glòria i la seva fama.
Les enquestes assenyalen un declivi accelerat del PP a Madrid, que perdria la comunitat i també unes eleccions generals si se celebressin avui. Ciutadans li passaria per sobre i, segurament, seria la força més votada a tot Espanya. Tants casos de corrupció sí que es paguen finalment a les urnes.
Saber retirar-se assumint la responsabilitat dels propis actes és també una de les grandeses de la política, que és compresa llavors pels ciutadans, que la segueixen com un instrument necessari per a l’administració dels interessos de tots. El que no s’entén és convertir el poder en un patrimoni.