La bicicleta agradava
Barcelona sempre ha estat molt atenta a les novetats de tota mena, i la seva mirada curiosa i atenta es va mantenir ja des de l’època medieval dirigida sobretot a l’estranger. Per això, quan el 1817 va sortir al carrer un artefacte més dels que solia inventar el baró alemany Karl von Drais, “la màquina errant”, el 1820 ja va aparèixer pels carrers de Barcelona una versió local, que va ser anomenada celerífer o caminador veloç.
El 1831 va sortir un model una mica més còmode, però no va guanyar adeptes per falta d’espais adequats per circular; i sospito que també pel seu preu tan alt, que oscil·lava entre els 800 i els 1.000 rals. Les millores introduïdes pel francès Pierre Michaud van facilitar l’augment de compradors. I als nostres carrers van començar a veure’s a partir del 1868 els velocípedes a pedal i corretja de transmissió; aquell mateix any ja se’n prohibia la circulació per la Rambla, ja que es temia que poguessin provocar accidents.
Una dada de signe ciutadà indica l’acollida que ja s’havia guanyat: a la festes de la Mercè del 1871 es van programar carreres a la Ciutadella, i en un parell de carrers ben seleccionats per aprofitar la baixada: Jonqueres i Comtesa de Sobradiel. El 23 de novembre del 1880 ja es va celebrar una carrera al Saló de Sant Joan.
El 1880 va aparèixer un model nou: roda de davant enorme i una altra de molt reduïda només per facilitar l’equilibri; resultava incòmoda i no va guanyar clientela. La tradicional ironia barcelonina va induir a anomenar-la camell.
Cap al 1885 ja es feia visible l’increment de velocípedes o bicicles pels carrers barcelonins. I van néixer entitats, com ara el Club de Velocipedistas o el Veloz-Club, que en promocionaven la pràctica. Van proliferar les reglamentacions i les escoles, que asseguraven aprendre el domini en només cinc lliçons.
Higienistes i moralistes van proclamar els seus dictàmens. Les dones es van apuntar a la novetat, no pas sense atendre la prudència en relació amb la indumentària. Els obrers, malgrat que els permetia desplaçar-se amb celeritat i de franc fins als allunyats centres de treball, van trigar a incorporar-la, ja que la preferien com a esport; el 1900 ja hi havia 2.682 bicicletes registrades. La premsa se’n feia ressò i van sortir publicacions especialitzades, a més de manuals.
No hi van faltar les gestes (dos francesos van ser els primers a cobrir París-Barcelona), els reptes i les apostes, que contribuïen a ampliar la popularitat del vehicle. El 1889 Rusiñol pintava un retrat de Casas amb el seu velocípede, mentre que Casas es va pintar amb Pere Romeu en un tàndem que va penjar a Els Quatre Gats. La burgesia s’hi va apuntar i va crear l’exclusiva Peña Ciclista, presidida per Tomás Santos de Lamadrid.
Una de les més cèlebres entrades de l’Enciclopedia Espasa va ser la dedicada a bicicleta: explicació amb paràgrafs còmics, que un acomiadat va colar com a revenja.
Una Barcelona atenta a la novetat aviat es va apuntar a muntar sobre dues rodes