No n’hi ha prou amb la unitat
Jordi Graupera
Fa una mica més d’un mes, en una conferència al teatre Victòria de Barcelona, vaig fer una proposta per a Barcelona. Aquesta proposta parteix de la constatació que Barcelona necessita un revulsiu, no només respecte de la gestió eixorca de l’alcaldessa actual, ni només respecte de la inèrcia decadent de les darreres dècades. Sobretot per poder aprofitar l’onada de revolucions que travessen el món i ocupar així el lloc de lideratge que li pertoca en l’escenari global.
Tot el que defineix la política d’una ciutat –de l’amplada de les voreres al comerç internacional, del preu del lloguer a les inversions al port, de la convivència de la diversitat a la potència cultural i científica, de les oportunitats laborals a l’educació pública– és la conseqüència de la solidesa del seu debat públic. Ara més que mai, la capacitat que té una ciutat de fer valer les millors idees, d’oferir solucions flexibles –fàcilment rectificables si no funcionen– i de comprendre la mena de llibertat que encarna, marca totalment la diferència entre un futur ric i ple o un futur eixorc i decadent.
Quan al món el poder es reparteix per mitjà de la violència i el control, Barcelona hi acostuma a perdre. Quan es reparteix a partir del talent i el comerç, Barcelona recupera un lloc central i despentina tota la península Ibèrica, mentre envia onades de progrés i complicitat a la mediterrània occidental –de Nàpols al Marroc, passant per Gènova, Occitània i el País Valencià–. Som en un d’aquests moments: reemergeixen les ciutats i els estats pateixen, i per això la cultura urbana torna a ser un referent de creació i de creixement econòmic mentre les elits dels estats, veient com trontollen els seus privilegis, van tornant-se autoritàries.
Ara bé, dir això de Barcelona és perillós. Governar-la com la capital global que és implica una competició en peu d’igualtat amb Madrid i, en part, també amb París. Per això els que necessiten la complicitat de Madrid per governar-la o els que necessiten no trepitjar cap ull de poll per no trencar l’equidistància –o els que pretenen importar el jacobinisme parisenc– condemnen Barcelona a ser un satèl·lit provincial, perfecte per ser explotat pel pitjor turisme, les escorrialles de les multinacionals i la mediocritat estètica de la còpia i la repetició de les franquícies dels imperis comercials. I per aquest mateix motiu només un independentisme urbà, madur i plural pot fer entendre la relació que hi ha entre l’amplada de les voreres –és a dir, la llibertat que sorgeix de l’urbanisme i que fa de l’home i la dona que caminen sense por pel carrer la pedra de toc– i el progrés econòmic que sorgeix de sortir al món a conquerir-lo amb comerç i talent. Aquesta és la tradició de Barcelona, i és el seu futur.
La proposta que vaig fer al Victòria
Només amb la pluralitat el sobiranisme pot fer competir les millors idees perquè tothom en surti beneficiat
és que tot el sobiranisme es presentés junt. Però amb la unitat no n’hi ha prou. Concentrar la força ens permet guanyar, però les apel·lacions a la unitat ens tornen un moviment acrític i folklòric. El sobiranisme és plural, i només des de la pluralitat pot desplegar la seva força; fer competir les millors idees i projectes de manera que tothom en surti beneficiat. Estem en una posició privilegiada: tenim les neurones mobilitzades i no ens plantegem límits.
Per aquest motiu vaig proposar celebrar unes primàries obertes a tothom qui s’hi vulgui presentar. Que no només l’alcaldable, sinó també els regidors, sorgeixin d’unes primàries. Que hi hagi regidors que representin espais socials reals, i que si cal puguin plantar cara al partit i a l’alcalde. Que es preservi la diversitat ideològica, que s’incentivi la innovació i la necessitat d’atraure noves mentalitats. I guanyar. També vaig dir que m’hi presentaria, a les primàries.
Ja hi ha més de 25.000 persones que han signat (a primaries.barcelona) per demanar-ho a partits i organitzacions. I s’hi han inscrit prop de 600 voluntaris. Les direccions dels partits encara dubten. Dubtar és bon senyal; és com s’abandonen els dogmes. Com més siguem més dubtaran, fins que el futur de Barcelona estigui a l’abast de la nostra llibertat, la de cadascú.