La llibertat de Wilde
David Selvas dirigeix al TNC ‘La importància de ser Frank’, amb ecos de Wes Anderson i cançons als moments surrealistes
La seva particular versió del Don Joan de Molière va aconseguir un gran èxit al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), i a partir d’avui David Selvas torna a enfrontar-se com a director al mateix espai amb un altre gran clàssic: La importància de ser Frank, “una comèdia trivial per a gent seriosa”, com la va definir el seu autor, Oscar Wilde. És una obra que aborda la hipocresia de l’alta societat victoriana a través de dos joves –encarnats per Miki Esparbé i David Verdaguer– amb doble vida. “Ja feia temps que tenia La importància al cap; m’encanta d’ençà que la vaig llegir a l’Institut del Teatre, i l’hi vaig dir a Xavier Albertí, el director del TNC. Ell va respondre: ‘Vols dir? És un text molt anglès’. Feia temps que no se’l llegia. Ho va fer, em va telefonar i va dir: ‘És meravellós, però no us heu de fer els anglesos; a veure com ho feu’”, diu Selvas amb un somriure, i comenta que li ha “sortit una obra més llatina”. I musical: hi ha set temes compostos per Paula Jornet, una de les intèrprets, que sonen en els moments més surrealistes.
La importància de ser Frank va ser l’últim gran triomf d’Oscar Wilde: el marquès de Queensberry, pare del seu amant Alfred Douglas, va mirar d’entrar a la funció per llançar vegetals podrits per denunciar la seva homosexualitat, però Wilde va aconseguir impedir-li l’entrada. Al cap de poc temps va ser detingut per sodomia i l’obra va caure del cartell. Selvas explica que l’obra el fascina “per la barreja d’intel·ligència absoluta i mirada crítica cap a la seva societat, a la gent que coneixia, però estimant alhora els personatges que criticava i sempre amb un toc de comèdia i parlant de moltes altres coses”. “Perquè a més de la crítica social i la hipocresia hi ha un altre tema que inunda tota la seva obra, que és la llibertat. Els seus personatges gairebé són una avantsala al teatre de l’absurd, amb una noia que s’ha inventat una història d’amor amb un noi que encara no ha conegut, amb una altra que només es casarà si l’home té tal nom... Són personatges que anhelen la vida somiada, la desitjada, i no només la de cada dia, perquè també poden ser part de la vida”, diu el director. I remarca que l’obra també respira llibertat en l’aspecte creatiu, “veu la teatralitat com a lloc de llibertat, de festa de la intel·ligència, de la vida, de l’amor”.
En aquest sentit l’aposta estètica del director ha estat la d’una faula. “Vam mirar d’actualitzarla, però es deixa poc; treus una paraula o la portes a un context contemporani i s’esfilagarsa pels seus mecanismes. Vam decidir portarla a un lloc fabulós, atemporal, ens en vam anar a l’estètica i al món de Wes Anderson, les pel·lícules del qual comencen com un conte. Amb això, com a espectador abaixes la guàrdia, no has de veure realitat pura: veus referents, sentiments fets personatges i vas a un
“Em fascina la barreja d’intel·ligència i crítica de Wilde tot estimant els personatges que critica”, diu Selvas
altre lloc amb aquesta llibertat, i la peça camina molt bé”.
Camina i canta, com tots els seus personatges. “Quan no sabíem com entrar en els moments surrealistes ens va semblar una bona manera. Quan Cecily, que s’inventa tota una vida viscuda, explica al seu nòvio que han estat nòvios i que ell no ho sap, vam pensar: per què no l’hi pot dir cantant? A l’original ella escriu un diari i nosaltres l’hem convertit en un cançoner. I això ho hem portat a tota la peça, i en els moments que els personatges es fuguen a un lloc més boig, surrealista, acaben cantant”, conclou Selvas.