Habemus companyia nacional de ballet?
És innegable l’esforç de superació que ha fet el Ballet de Catalunya (CNB) d’ençà que l’octubre passat es va presentar per primera vegada –amb no poques deficiències– dins de la temporada BBVA de Dansa de Terrassa. La seva posada de llarg no va passar de suficient si del que es tractava era d’avaluar una companyia que aspira a ser “nacional” (per molt que des de Madrid se li impedeixi d’incorporar el terme fora de les sigles).
Sembla, però, que la companyia que dirigeixen Elías García i Leo Sorribes, amb la desinteressada i molt necessària col·laboració del Centre Cultural Terrassa –que els en deixa les dependències per assajar i fins i tot els ha habilitat vestidors–, ha tingut temps de meditar i treballar a fons durant aquests mesos, especialment en la seva actitud artística, que ha de correspondre a un conjunt professional, per moltes i greus mancances econòmiques que pateixi.
I a fe que les tenen: no hi ha Govern ni ajuts econòmics, i la situació sociopolítica no és propícia per aconseguir patrocinis i reformar la nau que a Terrassa ha d’allotjar tant la companyia com la seva acadèmia. Costa d’imaginar com sobreviuen aquests 21 ballarins, amb l’organització treballant gratis et amore. Tot i així, quan es tracta d’una companyia de repertori clàssic i neoclàssic, la categoria amateur no hi és. I aquí hi ha la contradicció: sense diners no hi ha qualitat, i sense qualitat no hi ha diners de la taquilla.
Doncs bé, així i tot, Sorribes i García, juntament amb Larissa Lezhnina a l’assistència artística i Ángeles Lacalle com a mestra de ballet, i per descomptat aquest grup d’artistes arribats de cases d’òpera de tot el món, s’estan deixant la pell per arribar a un estàndard de qualitat. I per aconseguir-ho aquesta primavera han tingut un revulsiu: posar en marxa un Triple Bill, això és, tres blocs coreogràfics amb peces neoclàssiques creades per al cas. Les dues primeres, a càrrec de coreògrafs internacionals com Remi Wörtmeyer, un australià que ha triomfat al Het Nationale Ballet d’Amsterdam, i Katarzyna Kozielska, de l’Stuttgart Ballet. I, finalment, un bloc amb creacions del Ballet de Catalunya mateix: la del jove italià Lorenzo Misuri, ballarí i coreògraf júnior de la companyia, i la sorpresa final que va firmar Leo Sorribes sobre música electrosimfònica de Mason Bates. Tot això es va poder veure a la BBVA de Terrassa el cap de setmana passat, amb una clamorosa acollida del públic.
Wörtmeyer va proposar una tasca intel·lectual a Concerto Mondrian, inspirant-se en el purisme de Piet Mondrian i amb la música de Prokófiev. “Estic encantat d’haver treballat amb aquesta companyia jove, fàcil de modelar i amb un nivell increïble”, va dir. La seva concepció de les línies i l’estructura bàsica d’on partia el creador del neoplasticisme va quedar en mans de primeres figures de la companyia: la francesa Mathilde Marlin (abans a l’Scala de Milà), l’alemany Leander Rebholz (ex-Òpera de Hannover), Rebecca Storani, que va deixar el Ballet Nacional de Portugal per venir al de Catalunya, i David García, català sortit de l’Institut del Teatre, que celebrava així el seu debut professional.
En canvi, a Since I fell for you, Kozielska va fer servir Brad Mehldau per posar a prova la sensualitat i el sentit jazzy dels ballarins, encara massa pendents de la tècnica per deixar-se portar en els canvis de dinàmica que proposava la polonesa. Misuri va anar a cop segur amb el famós Trio per a piano núm. 2 de Schubert i temes de Ryuichi Sakamoto: la seva correcta Loro in lei –una altra peça de conjunt– va quedar desbordada pel dinamisme de la traca final, el Fast avance de Sorribes. El director general del Ballet de Catalunya es va descobrir com un creador ambiciós, deutor de Forsythe –el diàleg amb la música de Bates recorda la de Thom Willems al clàssic In the middle somewhat elevated–, i de l’exigència de Kylián, amb canvis de dinàmica sobtats i un treball neoclàssic a les puntes i lliure i contemporani al tors.
El que es va veure aquest cap de setmana a Terrassa podria ser l’inici d’una sòlida aventura que semblava impossible a Catalunya: un corpus que ompli el buit que hi ha en matèria de ballet. Habemus companyia nacional? Potser és aviat per asseverar-ho, però la pilota és a la teulada dels teatres i ajuntaments del país. A ells els correspon donar-los l’oportunitat de rodar, i al públic, la de jutjar i gaudir del seu art.
El que s’ha vist a Terrassa deixa intuir una aventura que pot omplir el buit de ballet; ara toca donar-los actuacions