Bons temps per a la lírica
L’alcaldessa Colau celebra els 180 anys de les càtedres del Conservatori del Liceu al Saló de Cent
“Barcelona és una ciutat que estima la música i la cultura. I des d’aquesta perspectiva Barcelona és una ciutat que no s’entendria sense el Liceu i els estudis que imparteix el seu Conservatori”. D’aquesta manera, l’alcaldessa Ada Colau explicitava ahir quina és la posició de l’ajuntament sobre un dels referents culturals de la ciutat.
El marc i la circumstància que van acompanyar aquestes paraules eren de categoria: el solemne Saló de Cent de l’Ajuntament, és a dir, el mateix escenari on fa 180 anys es van instituir les càtedres de música del Conservatori del Liceu. Tot i que no va ser exactament el mateix dia perquè aquell acte constitucional va tenir lloc el 27 d’abril del 1838, la intencionalitat era més que evident en un esdeveniment que va reunir durant una hora força membres del Consistori, del Liceu, del Conservatori, dels patrons, dels amics, i també aficionats diversos. La presència de l’alcaldessa Colau tenia un valor simbòlic remarcable, per aquella associació històrica en alguns sectors d’identificar el Liceu, la seva existència i el seu origen amb unes coordenades diguem-ne de manera molt resumida burgeses, allunyades teòricament i conceptualment dels postulats de l’opció política al comandament del Consistori.
Es tractava d’un acte, per tant, no només de recordar i commemorar un fet certament significatiu en la història cultural de la capital catalana, sinó de visibilitzar el compromís de l’Ajuntament amb l’esmentada institució, una institució que té com a objectiu “conèixer, estimar i practicar la música; aquest és un llenguatge realment universal que traspassa tota mena de fronteres, afortunadament també de polítiques”. I en aquest exercici de proclamar les bonances musicals, una alcaldessa relaxada va confessar que “aprendre a gaudir de la música és aprendre a estimar la humanitat”. Després d’aquesta introducció
situacionista, la vetllada –que va conduir amb agilitat la periodista Clara Sánchez-Castro– també es va convertir en una presentació molt oportuna d’Origen del Conservatori del Liceu: 1837-1967 ,un volum generós i abundantment il·lustrat i documentat sobre el que indica el títol. Per facilitar la tasca al nombrós públic assistent, es va poder contemplar un resum visual del contingut del llibre ofert a les pantalles distribuïdes per les parets del Saló de Cent. Uns retalls d’història molt il·lustratius i hàbilment triats que situen la gènesi i la materialització del Liceu i el seu correlatiu Conservatori en les respectives realitats. L’autora d’aquesta obra admirable és algú que coneix en profunditat el tema: Maria Serrat, directora general de la Fundació del Conservatori que també va prendre la paraula de forma breu i enginyosa.
Però més enllà del sentit protocol·lari de la trobada d’ahir en seu municipal, és innegable que algunes de les paraules que es van poder sentir no eren estrictament d’aquestes que serveixen per cobrir l’expedient. En aquest sentit Sergi Ferrer-Salat, en qualitat de president del patronat de la Fundació del Conservatori del Liceu, va voler situar en el context històric aquells fets. “Aquest Conservatori va néixer fruit de la iniciativa de la societat civil”, i després de recordar que va créixer sobre dos elements bàsics com són ara l’educació musical i la cultura, va fer un salt al present i va emfatitzar que “en última instància estem convençuts que si l’educació musical estigués més arrelada en la societat viuríem en un món millor”.
A més dels valors formatius de la música en tota la seva concepció més àmplia, Ferrer-Salat també va voler recordar els orígens burgesos de les dues institucions musicopedagògiques. “No es pot oblidar que el Conservatori va néixer fruit del compromís de la societat civil. Aquesta dimensió social és un aspecte fonamental que cal ressaltar”. I va certificar sense dubtar que “va ser un esforç sincer i altruista” (durant el seu primer segle d’existència, la institució ha acollit més de cent mil estudiants). Ferrer -Salat no va abandonar el faristol sense haver confessat abans que “sento enveja sana d’aquella societat civil sensible amb aquests temes en comparació amb l’actual”.
Un breu recital líric de dues alumnes becàries de la Fundació de Música Ferrer-Salat van servir de colofó a l’acte. Com va dir algú, tant de bo se sentís en aquest espai més música d’aquest mena més sovint.