Bojos per conèixer
Pocs dies abans de Sant Jordi vaig anar a fer un cafè amb en Raimon. Ens coneixíem d’abans, però ens vam agafar més confiança quan muntava l’exposició Espriu. He mirat aquesta terra al CCCB, el vaig anar a entrevistar a Xàbia, va anar molt bé, vam fer un arròs; He mirat aquesta terra (la cançó) tancava el recorregut per l’exposició i, com que era un enregistrament en directe, al final se sentien els aplaudiments i feia molt d’efecte. Potser per això l’altre dia ens vam posar a parlar d’Espriu i després de Fuster i de Josep Pla. Raimon em va explicar un viatge que va fer amb Pla a Xàtiva. Es va voler aturar a Castelló per prendre una paella per sopar. Tothom li va dir que una paella per sopar no podia ser. Pla va insistir, van portar la paella. La setmana següent al Calendario sin fechas de Destino va escriure: “En Castellón no saben hacer paellas”.
Riem molt i quan ens comença a passar el riure en Raimon em diu: “Ara en la nostra cultura no hi ha gent com aquella”. Jo defenso els meus companys i li dic que les coses han canviat, que hi ha moltes coses interessants, potser no tan visibles. “Però qui són els autors?” –insisteix ell–. Passant una mica de vergonya li dic que els autors –més bons o més dolents– són la gent de la meva generació. Ens hem acostumat tant a veure’ns i que ens vegin joves, des de fa trenta anys, que no ens fem al càrrec que, si s’ha de comptar amb el criteri que diu en Raimon, som nosaltres els que hauríem
Pla va insistir, van portar la paella, i la setmana següent va escriure :“En Castellón no saben hacer paellas”
d’anar a primera fila. No crec que ningú de la meva generació pugui creure seriosament que el món, a hores d’ara, hagi de rutllar com en l’època de Pla i Espriu –dit sigui de passada.
Dies després és Sant Jordi i em refermo en les meves idees. Hi ha molts autors, llibreters que no saben parar quiets, xarxes socials que convoquen i difonen, grans editors que resisteixen i editors petits que fan tant de soroll que semblen mitjans, el públic s’ha renovat... És un sistema diferent del de cinquanta anys enrere, quan Espriu pontificava, i del de fa trenta anys, quan la cosa semblava que havia de consistir a fer en català el que feia Planeta. Podem estar contents. Però hi ha dues qüestions que m’agradaria comentar. En primer lloc: el públic s’ha laminat. Ha sorgit un grup molt important d’autors entre trenta i quaranta anys i aquests autors arrosseguen els seus lectors. Hi ha una identificació generacional, com si només poguessis llegir allò que t’interpel·la directament. L’altra qüestió és la proliferació i els èxits de les primeres novel·les. És un símptoma d’aquell dinamisme que vaig explicar a en Raimon. Però també –em sembla a mi– l’indicador d’un cert desencís. Surt un autor, tothom hi para atenció com volent dir: “A veure ara?”. Hi ha una malfiança amb relació als autors que s’han llegit i ja se sap el pa que donen. Més val boig per conèixer que savis coneguts –deuen pensar els lectors–. Però poques vegades l’èxit inicial serveix per arrencar i consolidar un nom. El més freqüent és que un autor novell de l’any que ve substitueixi l’’autor novell d’aquest any, amb una sensació decebedora de foc d’encenalls. Què en pensen?