Un Reial de rècord (no de llegenda)

No se li han de donar més voltes: el Reial Madrid és el club més gran de la història del futbol. Té més Copes d’Europa que ningú, i ja no només en blanc i negre, les calumniades primeres cinc edicions del torneig ideat per L’Équipe per vendre diaris entre setmana.

La realitat és contundent: l’equip blanc aspira al seu tercer títol consecutiu; la quarta final en cinc anys. El que ara s’anomena “un cicle”, amb el mèrit addicional que el millor jugador del món juga per al seu gran rival, el FC Barcelona.

Tret que un sigui aficionat del Reial Madrid, l’assumpte és propi d’un divan de psiquiatre. Què té aquest club per ser tan especial? Amb els anys i la perspectiva: l’empremta de Santiago Bernabéu, un franquista auster que va inculcar, durant els seus 35 anys de presidència, l’esperit d’ entrega sense el qual abans-d’ahir –com en la tornada contra el Juventus– el Reial Madrid hauria caigut eliminat.

Aquest Madrid és, xifres en mà, un “club que fa història”, expressió grapejada com n’hi ha poques. Ara bé, té tanta història al darrere que un s’atreveix a aplicar a aquest Reial Madrid el “venceréis, pero no convenceréis”. Molts han estat els equips del Reial Madrid que han regalat un futbol vistós, memorable i digne de record, començant pel d’Alfredo Di Stefano i continuant pel Madrid yeyé de la Copa d’Europa del 1966 dels Zoco, Pirri i Amancio, el de la Quinta del Buitre –tan castigada a Europa–, el de “la séptima”, una colla que es va conjurar per superar el gran favorit –la Juve- a la final del 1998 o el de Raúl González,

Aquest Madrid té uns números de llegenda a Europa, però el seu futbol no perdurarà, a diferència del de Di Stefano o fins i tot la Quinta del Buitre

el davanter que va liderar les dues següents (2000 i 2002).

Tots aquests conjunts van deixar alguna cosa més que títols a les vitrines: van fer prou futbol per transcendir a les trinxeres. A cada cicle hi va haver un partit o una acció –l’escapada amb toc de taló de Redondo i gol de Raúl a Old Trafford, o la volea de Zidane a la final de Glasgow del 2012– després dels quals només calia aplaudir i reconèixer l’evidència: el Reial Madrid, com el Brasil, és una marca mundial del bon futbol.

Podem repetir-ho mil vegades: quatre finals en cinc edicions. Potser seran tres Copes d’Europa seguides. Com l’Ajax de Cruyff o el Bayern de Munic de Franz Beckenbauer dels anys setanta. Més que el Barça de Messi o que el llunyà Inter de Luis Suárez, el gallec savi, a la dècada dels seixanta. Tot i això, aquest Reial Madrid només deixa en la memòria la seva capacitat de patir i sobreposar-se. Si el futbol fos una classe de catecisme, l’assumpte donaria per a algunes conclusions positives. Com a espectacle, només deixa perplexitat.

El Brasil va guanyar tant el Mundial de Mèxic del 1970 com el dels EUA, el 1994. El primer va ser un regal; el segon, un càstig. Hem vist el Reial Madrid jugar de cine, però va ser ja fa anys.