“Avui aquella desinflada ja no em passaria”
Manel Castellà (50) recorda aquell moment. El dia en què va caure estès al desert. Va passar fa dos anys, a la penúltima etapa de la Titan Desert.
Manel Castellà és cirurgià cardiovascular a l’hospital Clínic. Feia hores que pedalava sota el sol del Sàhara. No va veure venir el problema: va venir l’home de la maça i el va castigar amb duresa. Estava a quaranta quilòmetres de la meta. Es va trobar tombat en algun lloc del desert, cap per amunt, deshidratat i exhaust, fins que va aparèixer una família de berbers. Li van oferir aigua i fruits secs. El van ajudar a reposar-se.
Castellà va acabar aquella etapa. Però es va retirar de la cursa.
–Exactament no sé què em va passar. No sé si em vaig deshidratar o si allò va ser una hipoglucèmia, una caiguda de glucosa –explica.
Va entendre que allò no podia passar un altre cop, de manera que va decidir curar-se en salut.
Va saber que Miguel Aragón li donava voltes a un projecte: com es comporta l’organisme en condicions extremes? Com determinar, minut a minut, la taxa de glucosa a la sang? El pols cardíac? L’efecte del repòs? El sistema endocrí?
Miguel Aragón (51) fa quinze anys que és al món de la tecnologia de la medicina. Monitora dades i investiga sobre com difondre-les.
Això mateix va anar a explicar a la direcció del Clínic. D’això en fa dos mesos i mig. Els va explicar què pretenia fer: volia recollir in situ les dades biomèdiques de la Titan Desert per tal de poder disseccionarles. S’oferia com a conillet d’Índies. Ell mateix i Miguel Escudero (39), triatleta i pedagog de l’esport i bon amic seu. Castellà va saber que existia aquest projecte. I va aixecar la mà.
–Jo també vull entrar-hi.
I aquí els tenim a tots tres, retratats al desert del Sàhara.
La conversa té lloc a mitja tarda en una haima. El grup s’està sotmetent a un massatge de pressió i fred. Els dies pesen. Els dies, les trialeres, les dunes, els pendents sobtats...
–Sens dubte, aquest any vaig molt millor que en les altres ocasions. Estic entre els 160 primers, quan mai no havia baixat dels 200 llargs. He après a regular-me. I, sobretot, he après a entrenar-me i alimentar-me –diu Castellà.
Al darrere de tots ells hi ha un ventall de col·laboradors. Hi ha el Clínic. I l’Icatme, l’Institut Català de Traumatologia i Medicina Esportiva, que diàriament recull les seves dades i les analitza.
–I si ho fem una mica malament, de seguida ens corregeixen –diu Aragó. –Per exemple? –Sabem que durant la primera etapa ens estàvem hidratant malament. I jo he entès que tinc un consum de glucosa elevat. Necessito unes pautes específiques, i molt altes, de líquid isotònic, càrregues d’hidrats i glucosa a base de batuts, alternança de barretes i sals...
També hi ha els suplements de PowerGym. Les dades de Suunto. Els analitzadors de Siemens. Els mesuradors d’InBody, els dispositius del son de Canntech...
–I no s’oblidi dels metges de la cursa. Són ells qui ens punxen quan arribem a meta, qui recullen les nostres dades i ens les faciliten.
–Per a nosaltres, els beneficis són incalculables. Coneixem el nostre desgast o la pèrdua de massa corporal. I, sobretot, competim sense assumir riscos”, conclou Escudero, que s’entrena tot sol a Hamburg, la ciutat on viu.